L'arquitecte del so dels Beatles

La tarda del 6 de juny de 1962, John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i el bateria Pete Best (encara faltaven tres mesos per a la irrupció de Ringo Starr) van arribar amb la seva furgoneta blanca als estudis d’Abbey Road, a Londres. Acabaven de tornar d’Hamburg, on havien estat tocant a l’Star Club durant set setmanes, i estaven cansats pel viatge, però excitats davant la perspectiva de portar a terme una sessió de gravació professional per a un segell subsidiari d’EMI anomenat Parlophone. En realitat, es tractava d’una prova, però el seu mánager, Brian Epstein, havia omès aquest detall per no minar la seva confiança després de la decepció que van patir al ser rebutjats per Decca. L’audició havia de ser supervisada pel productor en cap de Parlophone, George Martin, però els preparatius es van allargar en excés a causa d’un problema amb l’amplificador de McCartney i Martin va optar per anar-se’n a la cantina i deixar la gravació en mans del seu col·laborador Ron Richards i els enginyers Norman Smith i Chris Neal.

 

La cosa va començar de manera poc prometedora. Els Beatles van decidir obrir la sessió amb una rudimentària versió del bolero Bésame mucho, que va fer més aviat poc per impressionar l’escèptic personal de l’estudi. La cosa va canviar amb la següent cançó, una composició pròpia anomenada Love me do. Chris Neal va anar a la cantina per advertir George Martin que potser allà hi havia alguna cosa que valia la pena. El productor va tornar a l’estudi i ja no es va moure de la cabina de control. A Love me do la van seguir dues cançons originals més: PS I love you i Ask me why.

Al finalitzar la sessió, Martin es va reunir amb els membres del grup per explicar-los en què havien de millorar si volien aspirar a un contracte professional. A continuació, els va preguntar quines coses canviarien ells. «Per començar –va respondre Harrison–, no m’agrada la seva corbata». Admirador (com els mateixos músics) de l’humor irreverent dels Goons de Peter Sellers, amb qui havia treballat en el passat, el productor va encaixar bé la broma i va deixar anar una riallada. Al cap d’uns minuts de jocosa conversa, George Martin va prendre la decisió de fitxar els Beatles. Sense que ningú en aquella sala en fos conscient, havia començat una revolució musical i cultural d’abast inimaginable.

INSÒLITA RECEPTIVITAT 

Resulta difícil fer justícia a la importància que Martin, mort dimarts a la nit als 90 anys, va tenir en la carrera del grup pop més cèlebre de la història. Ningú podria presentar un full de serveis com el seu a l’hora de reclamar el disputat títol honorífic de cinquè beatle.

Evidentment, va ser ell qui va obrir al quartet de Liverpool la porta de la indústria discogràfica, però va fer molt més que això: fent gala d’una actitud oberta insòlita entre els productors de la seva generació, Martin es va posar des del primer moment al servei del grup, acceptant els seus punts de vista quan encara no s’havien fet un nom (situar una composició pròpia a la cara A del primer single d’una banda resultava en aquella època una idea tan extravagant com temerària), canalitzant les seves intuïcions, suggerint nous camins, fent rellevants aportacions instrumentals i construint i donant forma, en suma, a un so que només existia al cap dels seus creadors.

I tot això, sense pretendre arrogar-se mèrits ni demanar cap més recompensa que no fos el seu salari a EMI. «Jo només era l’intèrpret; el geni era seu, d’això no n’hi ha dubte», solia dir quan se li atribuïa el paper d’artífex a l’ombra dels èxits de la banda. No obstant, és impossible passar per alt l’enormitat de les seves contribucions musicals al llegat dels Beatles: la partitura per a quartet de corda de Yesterday (que, tot i els recels inicials de McCartney, va introduir el grup en el món de la instrumentació clàssica), el solo de piano elèctric d’In my life (accelerat per acostar-se al so del clavicèmbal), les ombrívoles cordes d’Eleanor Rigby, el solo de trompeta de Penny Lane, els audaços ponts simfònics d’A day in the life o l’extraordinari arranjament  d’I am the walrus són només alguns dels més destacats.

UN MÓN SONOR

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Per no parlar de la seva clarividència a l’hora de trobar respostes tècniques als desafiaments cada vegada més complexos que li plantejava el grup. Com subratlla Ian McDonald en l’indispensable estudi Revolución en la mente, «George Martin va crear un món sonor per als Beatles que sorprenia els seus millor equipats contrincants als EUA». No hi ha millor manera de constatar el grau de simbiosi a què van arribar els músics i el productor que comparar el so dels àlbums que els Beatles van gravar amb Martin (tots menys Let it be) amb el dubtós partit que Phil Spector va treure a les gravacions del citat disc (també s’ha de dir, a favor de Spector, que el material de partida no era el més distingit dels Fab Four).

Però si aquests arguments no són suficients per deixar clara la imprescindible aportació de Martin a la carrera del quartet de Liverpool, Paul McCartney va posar els punts sobre les is en un comunicat en què expressa el seu dolor per la mort del productor, a qui es refereix com el seu «segon pare»: «Des del dia en què ens va donar als Beatles el nostre primer contracte de gravació fins a l’última vegada que el vaig veure, va ser l’home més generós, intel·ligent i musical que jo hagi tingut el plaer de conèixer. Si algú es va guanyar el dret al títol de cinquè beatle, va ser George». Fi de la discussió.