Pasqual es mira en Lorca

Lluís Pasqual està molt acostumat al fet que els seus treballs quedinnomés en el record. A més a més, la seva especialitat és treballar en equip, enmig de l’enrenou d’actors i tècnics. La novetat és que per primera vegada s’ha enfrontat a escriure, una tasca solitària, i el resultat, 'De la mano de Federico' un llibre sòlid, ha sigut gratificant i joiós, tant com la foto de portada del volum, un Federico García Lorca gràcil, que ¡hop!, fa un passet de ball davant l’objectiu del seu amic Luis Buñuel.

El llibre va ser un encàrrec de l’editor Joaquim Palau, que tornant dels grans grups editorials ha decidit muntar Arpa, un petit segell dedicat a l’assaig, el pensament i la no-ficció. Palau li va suggerir unes memòries, posar negre sobre blanc records i experiències teatrals, cosa que donaria per a un llibre ben gruixut. Explicar, per exemple, que coincidia a l’escala del seu pis de París amb Marcello Mastroianni, quan a aquest Catherine Deneuve el treia a fumar al replà. Però això no tocava.

Pasqual ha capgirat sibil·linament la proposta i s’ha explicat a si mateix partint de l’amor que sempre l’ha acompanyat pel poeta i dramaturg granadí. Perquè a Lorca el va conèixer abans de saber que era ell. Quan de nen la seva mare, andalusa, li cantava 'Los cuatro muleros' o 'Los cuatro muleros'Los peregrinitos'sense saber que cantava Lorca. Perquè Lorca, ho diu al llibre, és l’autor que més l’ha acompanyat. «Almenys, un llarg espai de la meva vida», diu. Un «germà bessó». Un «mirall» on mirar-se. Però també és una manera de tornar les ensenyances dels queel van conèixer, el grandíssim actor argentí Alfredo Alcón, que va treballar amb Margarida Xirgu; Isabel García Lorca, la germana, Pepín Bello, l’amic...

I no obstant, com a director, Pasqual va arribar a Lorca pel seu vessant més complex, per les «irrepresentables» –ell va capgiraraquesta idea– 'El Público' i 'El Público'Comedia sin título' les seves obres més fosques. «Sempre m’ha interessat abans el Lorca més revolucionari, més avançat al seu temps, més trencador. Em feia més por 'Bodas de sangre'perquè el franquisme s’havia apropiat, potser per mala consciència, d’aquellLorca de guitarra, gitanos i guàrdia civils fent-lo més folklòric». El director ho sap prou bé perquè ha portat a escena la integral de l’autor, exceptuant Yerma Yermaque, diu, mai farà perquè va veure Núria Espert en el personatge i no hi pot afegir res, i dues obres menors, Los títeres de cachiporra i El amor de DonPerlimplín y El amor de DonPerlimplínBelisa en su jardín.

El viatge de Pasqual al llibre té el ritme d’una passejada, en què una cosa porta a l’altra. Passa pel respecte a la decisió de la família de l’autor de 'Poeta en Nueva York' de no voler buscar les restes. «El cadàver és de la família; l’obra, de tothom. Això no vol dir que qualsevol que tingui un mort a la cuneta no tingui el dret a trobar-lo». Però també pel seu desig impossible d’escoltar, encara que fos només una vegada, la veu de Lorca, de la qual no existeix cap gravació sonora, amb prou feines la descripció del seu biògraf, «una veu mullada, fosca i càlida».

No hi falta el sucós anecdotari teatral en què es descobreix que quan faltaven pocs dies per a l’estrena a Milà d’'El público',El público' Pasqual no tenia encara actor per a un personatge, l’últim per completar el repartiment. Va veure un jove recolzat a la barra d’un bar i va pensar que era perfecte. Només més tard va saber que era actor i que estava lliure. A la nit, amb Fabià Puigserver, la seva parella llavors, van pensar vestir el Pastor Bobo de lagarterana, literalment. I d’aquesta manera va sortir un Juan Echanove aleshores absolutament desconegut a escena.

 

¡AURORITA, PER DÉU!

 No obstant, la palma de l’anecdotari se l’emporta Aurora Bautista, glòria de les pel·lícules patriòtiques de Cifesa, que es va deixar portar per la passió i l’èmfasi en la primera frase de l’assaig de la Yerma del 1960. Tant, que el director Luis Escobar, tot sornegueria, la va renyar amb un «¡Aurorita, per Déu, que encara no ha passat res!» L’expressió va passar a ser falca de l’ofici per abaixar o abaixar-se la temperatura de la interpretació. «Tenia moltes ganes d’explicar-ho», riu Pasqual.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Es rebel·la el director contra el tòpic de l’apoliticisme de Lorca. «No era, és clar, un home de partit, però la seva feina a La Barraca era absolutament revolucionària. S’ha de tenir una visió molt nítida de l’educació i la cultura per perdre’t en un poble perdut de l’Espanya dels anys 30 per muntar un Calderón o un Lope. Llavors no hi havia a Espanya una institució més poderosa que l’Església i contra aquesta institució va tirar obusos. Haurien de passar 20 anys perquè es produïssin fenòmens semblants al teatre europeu».

Les pàgines del llibre també estan traspassades pel dolor pels que ja no hi són, Puigserver, però sobretot el seu marit, el desaparegut editor Gonzalo Canedo, una relació de 15 anys, a qui dedica el llibre. «Amb Lorca, així que tombes la cantonada, sempre et trobes amb l’amor, present o absent». No acostuma a mostrar la seva vida privada. «M’han dit que en aquest llibre mostro molt, però no ho faig menys que en un muntatge teatral. Quan dirigeixo 'El Rei Lear' la segona part està sustentada pel dolor, i jo aquest sentiment he de trobar-lo en algun lloc per transmetre’l als actors. Però és clar, això és una cosa que es percep menys perquè ells ho mostren per poders. Aquí ho faig en primera persona».