Aquell senyor que em feia dibuixets

2
Es llegeix en minuts
Milena Busquets
Milena Busquets

Escriptora

ver +

Umberto Eco era un senyor gras amb gavardina que de tant en tant venia a casa, s’asseia al sofà del fons i començava a oferir entrevistes mentre ens feia dibuixets al meu germà i a mi perquè no molestéssim. Umberto Eco va ser l’home gràcies a la novel·la del qual El nom de la rosa la petita editorial de la meva família va poder subsistir i seguir publicant literatura de la de veritat durant alguns anys més. Umberto Eco  va ser l’escriptor que va decidir recolzar-me donant-me un llibre, Sobre literatura, quan em vaig llançar a l’arriscadíssima i esbojarrada aventura de crear la meva pròpia editorial i deixar la multinacional (em vaig arruïnar, per cert, però no vaig oblidar la seva generositat).

    No parlaré de com era d’intel·ligent i brillant Umberto Eco, ni que  era una de les poques persones que he conegut que pensaven per si mateixes: totes les seves idees eren originals, sorprenents, excitants, sexis. Podia dir una cosa o l’oposada, era impredictible quan la majoria dels que parlen sense parar només repeteixen idees alienes o en fan refregits i ja saps de quin costat estaran abans que obrin la boca. Escriuen per confirmar, per tranquil·litzar i tranquil·litzar-se, per reafirmar la seva pertinença a un grup. Umberto, no. Umberto Eco escrivia sol i pensava sol i sabia que l’única manera de pensar bé és fer-ho en soledat i a la intempèrie, i a vegades en contra de tothom.

    Umberto Eco no escrivia obvietats i mai donava lliçons (tot i ser, en primer lloc, un professor), però et feia desitjar ser més llesta, més original, esforçar-te més, aprofundir més, entendre més, perseverar. Umberto Eco no era un opinador, era un pensador. En aquest país els primers han substituït els segons en la majoria d’àmbits. L’opinador és el que necessita esgargamellar-se i esquinçar-se les vestidures perquè li facin cas (també per escrit), el pensador provoca el silenci al seu voltant sense necessitat de cridar ni de donar-se importància. L’opinador té una cort, una colla que li riu les gràcies (Umberto Eco no necessitava ser simpàtic, intentar caure-li bé no servia per a res, era immune a les manyagueries i a les reverències), el pensador sap que està sol.

Notícies relacionades

     De petit, no només penses que no et moriràs mai, penses que tampoc ho faran les persones que t’envolten, saps que et faràs gran però comptes que tot al teu voltant seguirà igual. Després descobreixes que no serà així. Avui he perdut una àncora. Ens anem quedant sense àncores. I sense gaires ganes de tornar a salpar. Arribarà un moment (potser ja ha arribat) en què tota la gent que em conegui ja m’haurà conegut amb arrugues i amb algunes marques d’urpades. D’aquí poc, o potser ara, ja no quedarà ningú que em conegués de petita, ningú em podrà dir això va ser així o va ser d’una altra manera, la meva infància passarà al terreny dels records, o sigui, al de la fantasia, al de la ficció. Si és que abans no s’ha convertit en fum.

    Ha sigut un honor, Professore. 

Temes:

Llibres