El 'memento mori' de Juan Gabriel Vásquez

Els meandres de la història són, de vegades, els de la ficció. La tortuosa i convulsa història de Colòmbia està plena de moments nefastos i cruament violents que han fet d’aquest país un dels escenaris més sagnants del segle XX. I la ficció no n’ha quedat al marge. Al riu de novel·les que han explicat per activa i per passiva la seva història s’hi suma ara La forma de las ruinas de Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973).

No és la primera vegada que Vásquez se les té amb el seu país. A El ruido de las cosas al caer va voler completar «la mirada dels absents» foragitats per la bèstia del narcotràfic. Ara confronta dos dels moments més decisius de «este país nuestro, este país de desmemoriados y de crédulos»: els assassinats del senador Rafael Uribe Uribe el 1914 i de Jorge Eliécer Gaitán el 1948, que va donar lloc a violentes protestes, desordres de tot tipus i una brutal repressió al centre de Bogotà coneguda com el Bogotazo.

Vásquez aconsegueix traslladar el lector a l’epicentre de tots dos memento mori recomponent el clima moral, els avatars polítics, els comportaments socials i les conductes privades que reflecteixen fatalment la pròpia condició d’un país i els seus individus: «… nuestras violencias no son solamente las que nos tocaron en vida, sino también las otras, las que vienen de antes, porque todas están ligadas aunque no sean visibles los  hilos que las unen».

JOC DE MIRALLS

A través d’un joc de miralls en què un assassinat porta a l’altre i els dos al mateix Vásquez, en una mena de desordre hipertròfic que entremescla esdeveniments polítics de les dues èpoques amb el present d’un narrador convertit en un personatge més, la novel·la aconsegueix confondre la ficció amb els abusos de la memòria. L’hidra que devora el país s’erigeix en «un monstruo inmortal, el monstruo de muchas caras y muchos nombres que tantas veces ha matado y matará otra vez, porque aquí nada ha cambiado en siglos de existencia y no va a cambiar jamás, porque este triste país nuestro es como un ratón corriendo en un carrusel».

Les més de 500 pàgines són un excés que perjudica no només la rocambolesca trama que amb el canemàs  de la història ha sigut capaç d’armar Vásquez, sinó també la seva coneguda diligència per entremesclar hàbilment esdeveniments quotidians, autobiografia novel·lada, assaig polític i novel·la d’intriga. Quan Vásquez aconsegueix escapolir-se de la història per injectar el verí de la ficció a la seva escriptura la novel·la, per moments, transforma el que ha passat en una verdadera invenció de la realitat que fa les delícies del lector.  I, no obstant, el descens als inferns de la condició humana que aquí es cartografia fins a l’extenuació podria haver sigut verdaderament fàustic si l’el·lipsi hagués jugat un paper més decisiu.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Que sàpiga el lector que la novel·la no amaga referències evidents a la poètica de W. G. Sebald –de qui s’ha ocupat en el seu excel·lent assaig El arte de la distorsión– i que guanya –i molt– a mesura que s’acosta al final i, especialment, a l’apoteosi dels dos últims capítols. 

'La forma de les ruinas'