El Prado despulla Ingres

Incansable en la recerca de la bellesa ideal i de la perfecció –seva és la frase «la pintura acabada hauria de ser tan fina com la pell d’una ceba»–. Virtuós del dibuix, amant de l’Antiguitat clàssica i apassionat de Rafael. Qualificat despectivament d’academicista pels romàntics, que l’oposaven al traç lliure del seu coetani Delacroix. I admirat pels avantguardistes del segle XX per la distorsió de les seves formes i per l’organització espacial de les seves teles. El van respectar Matisse, Dalí, Duchamp i molts altres, però sobretot i per sobre de tots Picasso, que poc abans de morir, el 1973, va afirmar: «S’ha de pintar com Ingres».

És Jean-Auguste Dominique Ingres (Montalban, 1780-París, 1867), un dels artistes més inclassificables i més influents del segle XIX. Un artista injustament encasellat en el neoclassicisme, i un artista que buscava el reconeixement com a pintor d’història, però que va acabar sent elevat a l’altar dels més grans pels seus retrats, a més de pels seus nus. Ara, el Museu del Prado el presenta per primera vegada a Espanya a Ingres, una retrospectiva, patrocinada per la Fundació Axa, que porta obres tan icòniques com La gran odalisca, El bany turc, La senyora Moitessier, El senyor Bertin i Napoleó I al tron imperial, per no mencionar El somni d’Ossian o Ruggiero allibera Angèlica.

 «El fil conductor de l’exposició és el retrat. Un gènere que Ingres odiava però al qual va tornar tota la seva vida i amb què va fer autèntiques obres mestres», explica Vincent Pomarède, el comissari. I l’exposició és, també, un retrat del mateix Ingres per ressituar la seva mal entesa trajectòria. «Hi ha la voluntat d’insistir que no és un artista estàtic ni un acadèmic fred, sinó tot al contrari; és un creador apassionat i original. D’una manera o d’una altra, va abordar tots els temes de la seva època. Fins i tot rebutjant el romanticisme, hi ha en ell romanticisme, com hi ha realisme i evidentment classicisme, corrent a què sempre se l’ha associat. No va ser només el mestre del neoclassicisme oposat a Eugène Delacroix», defensa Pomarède. Encara que l’oposició entre l’autor de La llibertat guiant el poble i Ingres és llegendària –es deien l’un a l’altre «l’apòstol de la lletjor i «cervell defectuós»– i va ser total, real i eterna.

SENSUALITAT I ESCÀNDOL

Els retrats manen a la mostra, però els nus són els que més mirades atrauen. Hi ha La gran odalisca i El bany turc; la primera, una obra icònica que rarament surt del Louvre, i la segona, una peça hipersensual que en el seu moment va ser jutjada d’indecorosa i lasciva. La va executar a manera de testament als 82 anys després de tota una vida dibuixant nus. I és un cant a la bellesa del cos femení, però també és «un exercici de construcció i destrucció de la forma que va marcar profundament els artistes posteriors», sosté el comissari.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

La gran odalisca també traspua sensualitat i també va jugar a l’escàndol quan va ser presentada, però no per la seva nuesa sinó per la desproporció de la seva anatomia: l’esquena és massa estilitzada, però Ingres ho va fer a consciència, va sacrificar la versemblança per l’efecte i va afegir-hi tres vèrtebres de més. Les conegudes com a vèrtebres Ingres. El seu color també va ser criticat, però va ser escollit expressament per aconseguir un gran preciosisme.

Un refinament, el d’Ingres, que no està present en cap de les col·leccions públiques d’Espanya. Al país només hi ha un ingres i està en mans, per descomptat, de la col·lecció de la Casa d’Alba.