Anar al contingut

Pérez de Rozas, reivindicat com un dels grans fotògrafs de la República

Una exposició de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona reivindica l'obra, del 1931 al 1954, del patriarca de la saga de periodistes, que va captar la imatge de la ciutat durant set dècades

Ernest Alós

Emilio i Carlos Pérez de Rozas, néts del patriarca de la saga, parlen sobre el seu avi. / RICARD FADRIQUE

Una exposició que obre avui les portes reivindica la figura de Carlos Pérez de Rozas Masdeu com un dels grans fotògrafs dels temps de la República i la guerra civil, de qui es mostren algunes de les milers de fotografies del conflicte que encara eren inèdites. La mostra, a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a l'antic convent de Sant Agustí, se centra en la figura del patriarca de la família, però deixa clar que el funcionament del clan periodístic sempre va ser una tasca d'equip, que va implicar tota la família en la producció, el revelat, l'administració i l'arxiu d'imatges, des del mateix títol de l'exposició: 'Pérez de Rozas. Crònica gràfica de Barcelona 1931-1954'. Ja es deixa clar que el cognom era de fet una marca col·lectiva.

LA CRÒNICA GRÀFICA

El títol de l'exposició conté una altra clau del seu contingut: la 'crònica gràfica' va ser una iniciativa de l'ajuntament republicà, iniciada el 1931, per crear un relat visual de la vida de la ciutat. El 1932 Carlos Pérez de Rozas, que ja havia treballat en l'equip de fotògrafs oficials de l'Exposició Universal des del 1922, es va incorporar a aquesta tasca, i va començar a assumir-la en solitari, i després amb ajuda i el relleu dels seus fills, des del 1934 fins al 1992. Sis dècades durant les quals cada mes els Pérez de Rozas van entregar 60 fotografies amb els principals esdeveniments de la ciutat, un fons que està en el germen de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i que es va completar, el 1999, amb la cessió de tot l'arxiu de la família, uns 800.000 negatius.

LA WEB

D'aquest immens fons, l'equip de l'Observatori de la Vida Quotidiana, format per Andrés Antebi, Pablo González Morandi i Teresa Ferré, ha triat les 123 fotografies que es mostren a la sala d'exposicions de l'AFB, i 800 més, englobades en diversos reportatges fotogràfics complets, que es poden visualitzar en diverses pantalles interactives de l'exposició i consultar-se a la web de l'AFB, que estimularà l'accés a les imatges perquè les persones interessades puguin participar aportant informació sobre les imatges, en una experiència de 'crowdsourcing'.

LA REPÚBLICA

La memòria dels Pérez de Rozas ha quedat fixada en la imatge oficial del franquisme i la postguerra, en què es va centrar l'anterior exposició que els va dedicar l'AFB. Seria, segons la visió de la història del fotoperiodisme català que ha quedat consagrada en les últimes dècades, un més dels fotògrafs adotzenats que van treballar durant la República al costat dels verdaderament valuosos fotoperiodistes Centelles o Casas (en el camp del fotoperiodisme) o els fotògrafs amb valor artístic (Català Pic, Arissa...), però que, juntament amb els Brangulí, van prosperar en la postguerra gràcies a ser dels pocs que es van acomodar al nou règim (aprofitant les seves relacions amb el republicanisme radical de Lerroux, que no penalitzava després de la guerra civil).

L'exposició, en la línia del treball que està desenvolupant l'OVQ en projectes com la web o el llibre dedicats als professionals d'aquest període, planteja en canvi que Pérez de Rozas va ser una de les firmes que van demostrar un llenguatge fotogràfic modern i internacionalment homologable a l'altura dels grans noms d'un col·lectiu més ampli del que fins ara s'havia plantejat: Centelles, sí, però també Gabriel Casas, Josep Maria Sagarra, Pablo Luis Torrents, Jaume Puig Farran, Gaspar, Claret... "L'exposició vol fer justícia a una saga de fotògrafs que està entre les més importants d'aquestes dècades", opina Andrés Antebi.

Per trencar aquest prejudici n'hi ha prou de contemplar, per exemple, les imatges que Pérez de Rozas va fer per a la premsa de la CNT-FAI durant la guerra (amb col·lectivitzacions, dones entrenant-se com a milicianes, bombardejos i la famosa imatge de civils i carrabiners celebrant la victòria el 19 de juliol al carrer Ample, el mateix on va morir el fotògraf 18 anys després, i que molt sovint s'ha atribuït erròniament a Agustí Centelles), o les seves imatges de la vida alegre dels anys 30, amb naturistes, esportistes o carnavals.

L'exposició deixa a part el període inicial del fotògraf, del 1912 al 1931, del qual gairebé no queda rastre als arxius, i se centra, segons l'opinió del director de l'AFB, Jordi Cerchs, en l'inici de la etapa més brillant de Carlos Pérez de Rozas Masdeu, el 1931, fins a la seva mort el 1954, fotografiant la repatriació de presos de la División Azul a bord del 'Semiramis'. L'exposició, ha apuntat Pablo González, busca situar les fotografies en el context en què es van produir: el del treball col·lectiu i el del fotoperiodisme com a professió, amb la intenció d'informar al dia (però aplicant, recorda Teresa Ferré, l'expressiva estètica pròpia del fotoperiodisme dels anys 30).

LA FAMÍLIA

La presentació de l'exposició va comptar ahir amb la presència emocionada de dos dels néts del fundador de la saga, els periodistes Emilio i Carlos Pérez de Rozas. "Han ficat el cap dins d'armaris i arxius i ho han trobat tot. És emocionant trobar tres persones joves i apassionades que saben més del teu pare o el teu avi que tu mateix", va explicar Emilio Pérez de Rozas. "Agrairem tota la vida la feina que ha fet l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que ajudarà molt que es reconegui que el meu avi va ser un gran fotoperiodista, i la dels comissaris de l'exposició: s'han preocupat del meu avi com no ho havia fet mai ningú", va seguir un emocionat Carlos Pérez de Rozas.

0 Comentaris
cargando