ENTREVISTA (19-11-06)

Carmen Balcells: "Només sóc una ciutadana corrent"

Entrevista amb l'agent literària

Té la intenció afilada i la presència d'emperadriu capaç; molt capaç. D'una d'aquelles emperadrius que, per estar ben informades, confiaven més en certs elements del poble que en els cortesans. La seva veu, que denota autoritat exercida, recorda la de certes sopranos. Ningú ha sabut defensar millor els interessos dels escriptors que Balcells, premi Montblanc Dona. El conseller Ferran Mascarell, injustament sacrificat, la va definir dimarts passat com "un bé d'interès nacional".

Imatge d’arxiu de l’agent literària Carmen Balcells. / EFE / ARXIU

--Ai de l'hora de les lloances.

--Aquesta expressió la utilitzava la meva mare. Ja saps: quan una persona desapareix, tot són lloances.

--Ferran Mascarell, el conseller de Cultura, ha sabut alabar-la intel·ligentment.

--I jo li agraeixo les seves paraules, que m'han arribat a l'ànima, a les entranyes. Jo només sóc una ciutadana corrent.

--Bé.

--¿Bé? Doncs diguem que sóc una ciutadana ben tractada. ¿Et sembla una definició millor?

--Una ciutadana influent.

--T'equivoques. Ni influeixo ni he influït. I per no decidir, no decideixo ni el meu propi destí. Però deixem-nos de tòpics. Primera pregunta: "¿Com es diu i on va néixer "

--D'acord. ¿Com es diu i on va néixer

--Em dic Carmen Balcells i vaig néixer en un poblet de 50 habitants, que ara ja només en té 21. És un poble típic de la província de Lleida. Un poble de la terra dura, de les anomenades terres de Ponent.

--Vostè deu ser una persona molt valenta per tenir una guàrdia pretoriana formada per Juan Marsé i Eduardo Mendoza.

--Si he parlat de guàrdia pretoriana, ha sigut amb la millor de les intencions.

--¿És experta a descobrir el fals afalac?

--Tots creiem tenir un sisè sentit per detectar el fals afalac, però és mentida.

--¿L'afalac funciona sempre?

--Sempre. Passa que si el que t'afalaga és un idiota, ràpidament et preguntes què has fet malament. Tots, tots, som vulnerables a l'afalac, a l'elogi.

--Sobretot els escriptors.

--¿Què insinues?

--Que els escriptors necessiten l'aplaudiment.

--Deixa't d'aplaudiments. Escriure és una professió. I si la teva professió t'apassiona, és un plaer en si mateixa. La feina ben feta produeix el mateix plaer --i així ho demostren diferents estudis realitzats sobre el cervell-- que un àpat excel·lent o fer l'amor.

--¿La seva norma segueix sent la discreció?

--És l'obligació de tot professional. L'agent literari ha de ser anònim. I jo, amb tant premi, potser m'he sortit de mare. Mira, l'última entrevista que em van fer --va sorgir perquè el periodista estava preparant un determinat llibre-- m'ha permès rebre un dels regals més extraordinaris que he tingut. Ara te'l presentaré.

--¿Em presentarà un regal?

--Sí. Es diu Alba Ventura. La seva mare va llegir l'entrevista de la qual li parlava, em va trucar per telèfon i em va dir: "Si vostè té una agència musical, vull que representi la meva filla". L'Alba és una pianista extraordinària i precisament avui està firmant un contracte en exclusiva amb nosaltres.

--Ara resulta que està ficada entre músics.

--Pretenc fer amb els músics el mateix que he fet amb els escriptors: prestar un servei.

--Literatura i música.

--Cultura... Mira, aquesta és Alba Ventura, una pianista extraordinària. Alba, no tinguis cap reticència al firmar el contracte, perquè de la mateixa manera com el firmes, si així ho desitges, m'envies una carta, em dius que no vols que et representem més, i ja està.

--¿I ja està?

--I ja està. Nosaltres som una figura jurídica que es diu mandatari verbal. Perquè el paperet tingui més eficàcia en algunes institucions, demanem uns poders, però mai els exercim. Alba, jo estic ja molt gran i et vull veure aviat, molt aviat actuant al Carnegie Hall.

--¿La seva aparent jubilació és només una coqueteria?

--Em vaig jubilar de veritat. I vaig ser felicíssima el primer any. Però estic molt il·lusionada amb la nostra agència musical. Jo sóc una empresària.

--Abans de començar l'entrevista parlàvem de Montblanc.

--Són molt, molt poderosos. Espero treure'ls esponsorització per als meus clients.

--Vostè no dóna puntada sense fil.

Notícies relacionades

--Depèn. A vegades estic distreta. Si encara no l'ha llegit, li aconsello que llegeixi el llibre 'Una educación'. El seu autor és Harry Abrams. El llibre és una autèntica meravella que descriu l'educació que rebien els rics bostonians. Els únics gestos que necessiten els rics són els altruistes; gestos en el món de la cultura i en el de l'art.

--¿Ara també?

--També. A tots els rics els encanta tutelar un gran artista. Els mecenes encara existeixen.

--Si vostè ho diu, m'ho crec.

Inicia sessió 0 Comentaris