Un Lleó d'Or inesperat

De repartir els premis de la Mostra de Venècia se n'encarrega un grup d'individus de gustos estrictament personals que no tenen per què coincidir entre si. Aquesta afirmació, no cal dir-ho, és absurda de tan evident i en realitat serveix per explicar gairebé qualsevol palmarès, però més encara el que ahir van fer públic Alfonso Cuarón i la resta de jutges de la 72a edició del certamen italià. Tot i que a Desde allá no li passa res de particularment dolent, és raonable suposar que atorgar-li el Lleó d'Or a l'opera prima del veneçolà Lorenzo Vigas va ser una decisió salomònica per part d'un jurat ple de personalitats fortes -de fet, tant Nuri Bilge Ceylan com Hou Hsiao-Hsien podrien haver exercit de presidents com Cuarón- que les devien passar de tots colors per trobar una guanyadora que no molestés a ningú.

Relat de la perillosa relació de domini i dependència mutus que s'estableix entre un home madur atrinxerat dins de l'armari i un jove delinqüent disposat a vendre el cos per sobreviure, Desde allá atresora la virtut de l'economia. Vigas aconsegueix retratar emocions complexes de manera senzilla però no simple, i presumeix d'una austeritat en les formes que juga a favor dels personatges però que, això sí, a hores d'ara ja forma part del lèxic formulari de cert cine d'autor.

En tot cas, hauria sigut una guanyadora irreprotxable en alguna categoria de mida mitjana, però es miri com es miri el Lleó d'Or li queda gran. Un estaria temptat d'imaginar Cuarón fent valer la seva condició de president del jurat per concedir la victòria a un llatinoamericà si no fos perquè no sembla gaire probable que els seus col·legues -entre els quals hi havia Pawel Pawlikowski, Lynne Ramsay i Diane Kruger- acceptessin aquesta imposició.

També és qüestionable el premi al millor director concedit a Pablo Trapero per El clan. És cert que, mentre recrea els crims comesos al seu país entre 1982 i 1985 per Arquímedes Puccio i diversos membres de la seva pròpia família, l'argentí torna a demostrar la seva bona mà controlant el ritme narratiu, generant tensió i orquestrant musculoses seqüències d'acció. Tot i això, se serveix d'un guió convencional, monòton i superficial que ignora tota el suc polític i psicològic dels fets que la inspiren, i que -vet aquí el problema- el mateix Trapero s'encarrega de firmar.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

INCONTESTABLE KAUFMAN / Més incontestable és sens dubte el Gran Premi Especial del Jurat -segon guardó en importància- atorgat a Anomalisa, que Charlie Kaufman va dirigir amb l'animador Duke Johnson. Tràgica i hilarant, bizarra i intimista a la vegada, aquesta meravella stop-motion se serveix de la mena de meticulosa construcció dels grans relats curts per plantejar de formes noves i intrèpides moltes de les qüestions que el cine sovint intenta -i no aconsegueix- respondre. ¿Com és possible reconèixer l'amor? ¿Què se sent a l'estar totalment desconnectat de la resta del món? ¿I al trobar la que sembla ser la teva ànima bessona, i finalment resulta no ser-ho?

Res a objectar tampoc als premis interpretatius, que en bona mesura ja estaven previstos en les apostes. Afirmar que la italiana Valeria Golino no va tenir rival en la lluita per la Copa Volpi a la millor actriu -no ha sigut aquest un any de grans interpretacions femenines- no hauria de servir per restar mèrits al seu magnífic paper a Per amor vostro, que retrata la inexorable esquerda emocional d'una dona sotmesa a un estrès extrem. I el treball que Fabrice Luchini ofereix a L'hermine, en la pell d'un jutge permanentment consternat que reviu un amor platònic passat, no és sinó la millor versió d'aquell personatge tens, còmic i melancòlic que el francès fa anys que perfecciona.