La dona que havia sigut pintor

Lili Elbe feia dies que estava sumida en un estat d'insconciència del qual sortia, de tant en tant, escopint adormida o sagnant entre les cames i l'abdomen. Amb prou feines notava res quan li canviaven els embenats tacats de sang, li posaven un drap humit sobre el front o sentia la punxada de la morfina que, en poca estona, acabaria diluint aquell dolor insuportable. Era el 1931 i Lili -que durant gran part de la seva vida havia viscut com a Einar Wegener, pintor de paisatges danès i marit de la il·lustradora Gerda Gottlieb- s'aferrava a la vida després de la cinquena intervenció de reassignació de sexe a la qual s'havia sotmès en menys de dos anys.

Coneguda com la primera persona a passar per una operació d'aquesta mena, Lili va entrar per última vegada a la clínica del doctor Kurt Warnekros a Dresden amb tota una colla de plans. A tot o res, s'havia separat de la seva dona i estava disposada a casar-se i ser mare. Malgrat que tenia gairebé 50 anys i que el medicament que prevé el rebuig als trasplantaments no va arribar fins mig segle després, el cirurgià li havia promès que un trasplantament d'úter culminaria el procés, experimental, que havia començat el doctor i sexòleg Magnus Hirschfeld, precursor de la lluita pels drets LGTB i assenyalat pel nazis me com «el jueu més perillós d'Alemanya». En aquella època, feia més d'un any que a Lili li havien intervingut els genitals i practicat un empelt d'ovaris que, en els temps en què les hormones encara no s'havien sintetitzat, li permetien augmentar els nivells d'estrògens.

Salt al cine

«Que jo, Lili, sóc vital i tinc dret a viure ho proven els últims 14 mesos. Es podria dir que 14 mesos no és gaire, però a mi em semblen una vida sencera i feliç», va assegurar abans de ser intervinguda en una de les cartes que, juntament amb el feix de la seva correspondència, diaris personals i la necrològica que ella mateixa va escriure, va fer arribar a un amic perquè, un cop arribada la seva mort, els fes públics. Els seus desitjos van irrompre en forma de sonors i estranyats titulars a principis del 1937, quan diaris de tot el món van explicar que un home havia canviat de sexe i es van omplir d'articles sobre la vida del pintor Einar Wegener, una autèntica immersió a la caixa negra de la sexualitat, el gènere i aquella terra de ningú que s'obre quan se salta la tàpia de les convencions. Ficcionada, la seva història va tornar el 2000 amb la novel·la La chica danesa, de David Ebershoff (Anagrama), i ara acaba de fer el salt al cine en una cinta amb títol homònim que s'acaba de presentar en el festival de Venècia.

Comporta inesperada

El gran embull de secrets i enigmes que és la vida de Lili se sol començar a explicar sempre per la mateixa femella: la del dia que la seva dona, a qui havia conegut a l'escola d'art de Copenhaguen i amb qui es va casar el 1904, li va demanar un favor. «¿Et pots posar tu les mitges, els talons i el vestit perquè pugui acabar el quadro?». A la il·lustradora li havia fallat la model i encara havia de perfilar les cames del retrat que mirava d'acabar. No costen d'imaginar, i així ho evoca Ebershoff, els titubejos del pintor. L'ardor del gest prohibit a l'estómac. La creixent debilitat. La sensació de desmai. «Se sentia com si l'haguessin enxampat fent una cosa que hagués promès no fer, no com l'adulteri, sinó com la represa d'algun mal costum que s'hagués jurat abandonar», escriu Ebershof.

¿Va ser una casualitat o l'enèrgica i instintiva Gerda, que va tenir aventures amb dones i se sentia fascinada per la raresa incopsable del seu marit, va obrir de forma conscient aquella comporta? La seva història abocarà sempre més preguntes que certeses, però, a partir d'aquell dia, Einar es va començar a vestir de dona, a col·locar-se els collarets de Gerda i a presentar-se als cafès i els balls com a Lili, la germana misteriosa del delicat Einar.

Quan va transcendir que la noia d'ulls apergaminats a qui Gerda, com embruixada, pintava una vegada i una altra era en realitat el seu marit, la parella es va exiliar a París. A rescatar-la van sortir els bojos anys 20: Lili posava per a Gerda i totes dues es divertien alternant amb homes i dones als cafès de Saint Germain i als salons on artistes i escriptors es delectaven amb tota mena de licors ajaguts sobre pells de zebra. La tempesta interior, però, es va anar fent més gran. Intentava exercir d'Einar, però una pulsió incontrolable l'abocava a Lili una vegada i una altra. No menjava. Cada dia se sentia més dèbil. Patia estranyes hemorràgies i amb prou feines pintava. «No vull ser creativa ni amb el cervell, ni amb els ulls, ni amb les mans, sinó amb el cor i amb la sang», va escriure.

La peregrinació per les consultes mèdiques tampoc li va brindar alleujament. Uns metges li diagnosticaven histèria. Altres li aconsellaven que controlés la seva homosexualitat. Tots la tractaven amb desdeny. «Em deia a mi mateix que, com que no hi havia un altre cas com el meu en la història de la medicina -va anotar al seu diari- simplement jo no podia existir». I va prendre una decisió: si la situació no canviava el més mínim, al cap de tres mesos -és a dir, el maig del 1930- se suïcidaria.

No obstant, contra tot pronòstic, aquell canvi va arribar sota el nom de Marcus Hirschfeld, que el 1919 havia obert l'Institut per a la Investigació Sexual a Berlín i havia encunyat el terme transexualismus per designar tots aquells que senten que la seva identitat sexual no concorda amb el seu sexe i tenen la necessitat de sotmetre's a una intervenció física. En realitat, no era cap novetat de l'època: des de l'emperador romà Heliogàbal, que es va voler transformar en dona, fins a Sylvia Rivera, que el juny del 1969 va llançar un taló contra la policia i va desfermar els disturbis de Stonewall -llavor de la lluita LGTB-, la història, tossuda, dóna proves que la transsexualitat, més que un error de la naturalesa, potser en forma part.

Institut pioner

Notícies relacionades

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

Ros-Marbà, rere l’empremta de Benjamin

En aquell institut, destruït per cert el 1933 arran de l'ascens nazi, Lili es va sotmetre a l'operació genital. Assabentat del cas, el rei de Dinamarca li va concedir un nou passaport amb el nou nom i va anul·lar el seu matrimoni, de manera que es va separar de Gerda. Mentrestant, es va sotmetre a unes quantes operacions més i, segons els seus diaris, quan els doctors li van obrir l'abdomen per empeltar-li ovaris, van veure amb sorpresa que en realitat ja tenia aquests òrgans, tot i que petits i atrofiats.

Aleshores, l'ànim de Lili oscil·lava entre una alegria sorpresa davant la seva nova vida i els atacs de desesperació que la sacsejaven quan temia que mai seria acceptada. Havia perdut amics, venut els seus quadros per 5.000 corones per pagar-se les intervencions i es negava a atendre una petició de matrimoni fins a saber que podia ser mare. Com es podia esperar, el trasplantament d'úter no va funcionar i Lili va morir el setembre del 1931 sense sospitar que, 85 anys més tard, el cine convertiria aquella necrològica que es va entestar a escriure en un espectacular desgreuge per a la seva (trista) història. H