Festa i llegenda a Canet

Cançons corejables per diverses generacions en un ambient de certa comunió anímica, on la multitudinària presència de públic forma part del missatge. Canet Rock és una festa i un estat mental col·lectiu que ahir a la nit va esclatar, com un any enrere, en una maratoniana seqüència in crescendo que, després de la posta de sol, va dialogar amb la història en les actuacions de la Companyia Elèctrica Dharma amb Comediants, i el supergrup La Banda Impossible, rumb a una matinada entregada al mestissatge més festiu.

La segona edició del nou Canet Rock, amb el toc llegendari aportat pel 40è aniversari de la seva estrena, el 1975, va revalidar les seves bones relacions amb el gran públic i va registrar un ple, amb 20.000 persones segons l'organització. Si l'any passat les cròniques van posar l'accent en el perfil familiar dels assistents, ahir aquella imatge es va moure una mica cap a les franges juvenils, el públic que segueix els Catarres o Txarango. Més colles que famílies (encara que també n'hi havia), i moltes noies. Serveis millorats, més barres i menys cues, i una puntualitat que va començar a torçar-se al capvespre, quan la Dharma va sortir amb mitja hora de retard.

El festival va començar plàcidament a primera hora de la tarda, amb el Sol caient a plom. El menú sonor va anar evolucionant des del folk-rock i el pop de Pablo & The Appleheads i Lausana, a través dels cants acústics de Bikimel. La trobadora va estrenar dues peces, Infla les veles i Sunny sunday, del seu pròxim disc, Morir d'un llamp, entre fibres delicades aportades per la guitarra de Lucas Suárez i el pedal steel de David Soler Pina. Més reposat va sonar encara Cris Juanico, excantant de Ja T'ho Diré, que es va proposar «portar una mica de pau», i va defensar el seu recent F(a)usta amb un quintet de corda.

COUNTRY MEDITERRANI / El públic, més aviat escampat pel Pla d'en Sala, prenent-s'ho amb calma a l'espera que el sol deixés respirar una mica, va ser sacsejat per Projecte Mut al crit d'Alegria, preludi d'un folk-rock amb accents country a la mediterrània. Que va tornar a fer-se més interiorista amb Joana Serrat i la seva banda, a cavall de Dear great canyon.

Un punt d'inflexió el va portar Sanjosex, que va potenciar el seu costat festivaler amb cançons com Et menjaria a petons i va comptar amb una selecta tropa de convidats. Bikimel va tornar a escena per sumar la seva veu a Corriol i Jaume Pla (Mazoni) el va secundar a Temps i rellotge, potser recordant els temps en què compartien grup, Enderrocks. Carles Belda va aportar el seu acordió a Animal salvatge i Quico Pi de la Serra va exhibir, com altres vegades, una sintonia especialment fluida amb Carles Sanjosé a Baix Ter Montgrí. També Guillamino,«l'home dels ordinadors», molt desinhibit a M'agraden els colors. Tots es van citar per tancar amb una peça d'univers líric poc familiar, aquell clàssic de Sanjosex anomenat Puta.

ENTRE AMICS / Amb La Iaia,primers crits d'independència i primers castells, indici que Canet Rock s'havia despertat del tot. El pop del grup d'Osona va mostrar tota la seva esplendor, la seva barreja de melancolia i lluminositat, a On ets Matilda? i un L'ós al qual es van sumar amics com Guillamino, Mazoni i Joan Reig (Els Pets). Després, una petita dosi de Joan Dausà, al piano, avançant la banda sonora de Barcelona, nit d'hivern, i revisant el seu popular Jo mai mai. I Els Amics de les Arts, molt ovacionats per un públic que les coneixia totes: de Ja no ens passa a Bed & breakfast, 4-3-3 i Jean-Luc.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Moment icònic quan una estranya criatura, espècie de cigne gegant, es va obrir pas entre el públic anunciant l'actuació de Comediants amb la Dharma, entre records a la seva cita al Canet Rock del 1975, crides a «construir la llibertat» i himnes com La presó del rei de França i Inanna. Joan Fortuny es va quedar en escena per a recolzar, juntament amb una banda i un exèrcit de tamboriners, Josep Maria Mainat en el seu viatge a La Trinca. Dos clàssics amb lectura política, Com al Far West no hi ha res, amb cites a l'Estatut («ara no ens envien el setè de cavalleria, ens envien el Constitucional», va afegir entre ovacions) i La faixa, seguits de Em descontrolen les neurones i All i oli.

La Banda Impossible, amb veus com Gerard Quintana i Lluís Gavaldà, emprenia, al tancament d'aquesta edició, el seu viatge al rock català amb Pau (Els Pets). Un altre flanc temàtic d'aquest Canet Rock que mira enrere amb el propòsit de perdurar.