Abstracció quotidiana

Alfons Borrell (Barcelona, 1931) és un d'aquells creadors de la segona meitat del segle XX que no van abraçar l'informalisme i que van ser devorats per l'allargada ombra de Tàpies, i que per això han sigut oblidats per la historiografia oficial i poc apreciats per les institucions. Una injustícia que aquesta setmana s'ha començat a reparar. Si ahir el MNAC va obrir una àmplia i interessant exposició temporal centrada en aquestes generacions arraconades, avui la Fundació Miró inaugura una completa retrospectiva dedicada a aquest pintor -que no es considera artista però a qui li agradaria ser pintura- i que és un dels màxims representants de l'abstracció a Catalunya.

Un artista que ahir, molt emocionat, es passejava entre les 200 peces exposades, moltes d'inèdites, i les comparava amb un jardí: «És com plantar flors, cuidar-les, veure que creixen i com es fan de boniques». «Una sensació estranya», però no impensable,perquè a la fundació va exposar en una de col·lectiva quan aquesta feia un any que s'havia posat en marxa, el 1976, i a l'espai per a creadors emergents de la institució va tenir la seva primera mostra individual dos anys després. La d'ara «és el tancament digne d'aquesta llarga història de relació», a parer de la seva directora Rosa Maria Malet.

Geometria i color

Alfons Borrell. El treball i els dies, que així és com es titula la mostra, deu el nom a l'obra homònima d'Hesíode en la qual el poeta grec desgranava el treball diari, els cicles naturals, la sembra, la sega... I és un títol que evidencia molt bé la forma de treballar de Borrell, algú que cada dia entra al seu estudi com un acte vital: «Dono menjar als peixos, dono menjar als ocells, faig de jardiner quan toca, vaig a la muntanya, vaig al taller». I algú que titula les obres amb la data del dia que les acaba, gairebé com un diari personal, com una mena de registre dels moments en què ha sigut capaç de crear alguna cosa.

El resultat d'aquells moments d'inspiració remeten sempre a l'abstracció geomètrica i a les cortines de color -verd, blau, taronja i gris-. Un treball «que es mou en uns paràmetres molt mínims que es van repetint», afirma Oriol Vilapuig, comissari de l'exposició que ha ordenat les peces obviant el recorregut temporal i apostant per «interpel·lar l'obra». «L'espectador no pot ser passiu sinó actiu davant del treball de Borrell». Un treball que «no necessita tant codis d'interpretació com espai de contemplació».

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Així, Alfons Borrell. El treball i els dies recorre tota la carrera del creador sense obviar els seus treballs més gestuals, aquells que van sortir després del seu pas pel grup Gallot, un col·lectiu que als 60 es dedicava a les accions i que va afectar el treball de Borrell: «Em va ferir i em va deixar desorientat, perquè ells eren un grup de pintors molt revolucionaris i jo, en canvi, entenia la pintura com una altra cosa». 

Joan Borssa el va treure de la confusió: «Em va influir molt en l'aspecte humà, em va ensenyar a no tenir por i a veure que el que feia estava bé». Treball que fins al 27 de setembre llueix a la Miró.