«La gent avui sent més vius els seus ideals»

El trobador californià torna a Barcelona amb un nou disc a les mans, Standing in the breach, en què fon records de joventut (The birds of St. Marks, inspirada en la seva amiga Nico) i mirades aïrades a l'entorn social, polític, ecològic. Un disc, en bona mesura, de denúncia, que avui mostra al festival Guitar BCN (Barts, 21.00 hores).

-Avui dia, ser un idealista, ¿significa ser encara menys realista que abans, o tot al contrari?

-Crec que tots tenim ideals i que avui la gent els sent més vius. Als Estats Units s'entén que disposem d'un temps limitat per salvar el medi ambient. Quan veus que les lleis comencen a servir als rics i poderosos, i no a la majoria, has de preguntar-te si vius en una democràcia o no, i aquesta pregunta la gent se l'està començant a fer, demanant als líders que donin solucions.

-Hi ha un debat a Espanya sobre el compromís sociopolític dels músics. El seu bon amic Kiko Veneno s'hi va mostrar favorable, temps enrere en aquest diari, si bé va rebutjar l'«esclavitud» a aquests temes perquè, deia, «en la música el més important és la música».-No crec que Kiko eviti cap compromís. Crec que ell es referiria al fet que un dels poders de la música és que et fa sentir coses i que això és l'important. Només pots cantar sobre matèries que la gent identifiqui, i mirar de ser merament informatiu és molt difícil. Em va passar als 80 amb Lives in the balance, que la gent al principi no la va entendre. Cohen no és considerat molt «pamfletari», però a Democracy anuncia que «la democràcia està arribant als Estats Units». És fantàstic dir això, perquè els Estats Units creuen fermament que són una democràcia. És una frase intel·ligent sobre una situació política complexa, però has de saber una mica del tema perquè tingui un sentit. Per això Kiko diu que no és un esclau d'aquests temes polítics.

-Les seves cançons poden tenir un missatge dur, però les formes són emotives i tècnicament impecables. ¿L'art de dir amb delicadesa les coses més aspres?

-M'encanta el llenguatge i a vegades la millor manera de dir una cosa és la més crua i, d'altres, la més suau. Hi ha lloc per a tot, perquè és així com parlem. M'agraden les cançons que usen el llenguatge de la gent. Sé que els textos no es llegeixen amb gaire atenció, però vinc d'una generació que els cuidava. Escoltes Dylan o Cohen i hi ha molt de contingut, hi ha una habilitat tècnica i un llenguatge que admiro.

-Manté el seu pis de Gràcia. ¿Què el fa tornar de tant en tant?

-A Barcelona sento una llibertat diferent de la de casa; potser ve de l'entorn familiar del qual m'envolto, de l'hospitalitat. No només a Barcelona, també a Madrid, Astúries o Andalusia. La gent viu aquí d'una forma més civilitzada, amb més història i tradició que no pas a Amèrica.

-Barcelona canviarà de rumb polític després de les últimes eleccions. ¿N'està al corrent?

-Sé els resultats però encara necessito que me'ls expliquin bé. Ha sigut un resultat similar al de Madrid, ¿oi? La meva opinió és que hi ha un desig de ser representats per algú pròxim, no per qui està molt lluny en termes d'estructura de classe. M'alegra que la gent expressi el seu desig de canvi social.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Ha inclòs cançons del desaparegut Warren Zevon en els seus últims recitals. ¿Què el porta cap a ell?

-És el millor exemple d'algú les cançons del qual viuen en mi. Cançons que diuen coses úniques, que poden ser molt divertides, i també molt intel·ligents, i també molt fosques i pessimistes. És graciós i tendre a la vegada. No hi ha hagut ningú com ell.