Crua anatomia del dolor

Després d'haver passat pel curt, els videoclips i la publicitat, Sergi Pérez ha debutat en el llarg amb El camí més llarg per tornar a casa, un drama visceral que costa de veure però també d'oblidar. Al film, que s'acaba d'estrenar en sales, el Joel (excel·lent Borja Espinosa) surt de casa després de molt de temps al trobar el gos de la seva dona mig mort. Segueix un camí de dolor, confusió i contrició. No donarem gaires més explicacions, igual que la pel·lícula evita donar excessiva informació, per no caure en territori de melodrama.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

És un projecte profundament personal per a Pérez, que fa cinc anys no hauria pensat mai que debutaria amb un film sobre el dol. «En la meva vida hi havia hagut morts, però de sobte vaig descobrir el que era el dolor a nivells molt forts, i em va semblar interessant ficar-m'hi», explica el director graduat a l'ESCAC. «Em vaig deixar portar per aquest viatge fosc».El que va començar com un curt va acabar en un llarg finançat a través de crowdfunding: ¿única sortida actual per als projectes de risc? «No, no», avisa Pérez. «Vaig decidir fer-ho així per qüestió de velocitat. Fer-ho de forma ortodoxa hauria endarrerit el rodatge dos anys, i Borja ja no seria el mateix, hauríem tingut problemes de raccord… Es va rodar amb els meus estalvis, els 13.000 euros aconseguits amb Verkami i una aportació de [el col·lectiu productora] Niu d'Indi».La independència d'institucions i televisions només ha ajudat a ser fidel al risc del projecte a tots els nivells. El camí més llarg per tornar a casa filma situacions dures amb estil rigorós. «Si el Joel estava histèric, recorria a la càmera a l'espatlla. I si es posava passiu-agressiu, usava plans seqüència amb zooms estàtics. Són dos tons, no et negaré que tenia por, però crec que al final el viatge s'entén».

Bé, no sempre, però són les coses de jugar-se-la tant. Els moments durs poden ser durs d'entendre. En particular un clímax de notable violència. «En el festival REC de Tarragona, dues dones van sortir del cine sense poder-la acabar. Jo esperava fora per al col·loqui i no em van insultar de miracle. Hi ha gent que no veu la metàfora».Com a Haneke, els actes inhumans que veiem en pantalla serveixen per forjar un discurs, en realitat, humanista. «Jo recordo crítiques negatives dient que la pel·lícula era infame. És com dir-me infame. Aquest personatge fa coses terribles, però jo veig això realment humà. Que aixequi la mà qui no hagi fet mai res menyspreable i sigui tan blanc».