D'Ors en el purgatori

Al cap de 95 anys de la seva defenestració com a secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (i com a director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, i de l'Escola de Bibliotecàries, i com maître à penser del noucentisme des de les seves glosses de La Veu de Catalunya), Eugeni d'Ors ha tornat a traspassar les portes de l'Institut. La jornada sobre la seva figura que ahir es va celebrar en aquella casa no va ser exactament un homenatge, ni l'actual president de la institució, Joandomènech Ros, li va donar precisament la benvinguda. «No tenia l'altura intel·lectual que se li va atribuir», va plantejar ja d'entrada Ros. Va brillar gràcies a la «mediocritat ambiental» i al fet que en el canvi de segle l'esperit dels temps «admetia tota mena de pocasoltades», en un cas més «de l'exaltació col·lectiva a la qual tan propens és aquest país, per al qual els seus savis han de ser els millors del món i els seus canalles, els pitjors del món». Patapam. Ahir no hi era per defensar-lo,per exemple, Jaume Vallcorba, que el considerava «un filòsof disfressat de gasetiller».

El camí que va portar D'Ors al pati de la Casa de Convalescència no ha sigut fàcil. Fa cinc anys, Vicenç Altaió va encarregar a Xavier Pla una exposició sobre en Xènius per al Santa Mònica. Altaió va caure, el centre va passar a dedicar-se a les seves tasques i cap dels dos últims directors de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Oriol Izquierdo i Laura Borràs, van aconseguir que ningú volgués acollir la mostra. Finalment, la ILC ha publicat en forma de llibre (Eugeni d'Ors. Potència i resistència) tot aquell treball (documentació inèdita i articles de Xavier Pla, Carlos d'Ors, Joan Ramon Resina, Maximiliano Fuentes, Josep Murgades, José-Carlos Mainer, Jordi Gràcia, Oriol Pi de Cabanyes, Mary Ann Newman i 23 autors més) que feia quatre anys que estava arxivat, i li ha dedicat amb l'IEC una jornada d'estudi.

I és que «Ors sembla continuar condemnat, encara, al purgatori», opina Pla.  «Entre el sofre de l'infern i l'encens dels àngels, el purgatori també pot constituir-se com un espai que permet la reflexió, aviva el dubte, suggereix el silenci o descobreix el secret», afegeix el comissari frustrat, per a qui la figura d'Ors, «no apta per a sectaris», ha de ser examinada sense ira i sense haver de compartir necessàriament el pensament d'algú que «antipàtic, elitista i antidemocràtic, ho té tot perquè no ens agradi». Però «com Céline a França se l'ha de llegir i entendre per mirar-nos en el mirall» i tancar d'una vegada «el trauma col·lectiu per a la vida política i la cultura catalana» que va comportar la seva caiguda en desgràcia. «Una pèrdua molt gran per a la cultura catalana; un llibre com Tres horas en el Museo del Prado ja no el vam poder  tenir en català», lamenta Laura Borràs.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Aquest episodi de ruptura l'apunta en el catàleg, sense estendre's gaire, el professor Maximiliano Fuentes. La negativa D'Ors a justificar les despeses de construcció de la biblioteca de Canet només va ser el detonant de la tensió acumulada per la seva indòmita relació amb Puig i Cadafalch, les antipaties que despertava un individu capaç de dictar que el dia del seu sant fos festiu a les biblioteques -l'histrionisme amb què va vetllar armes com un cavaller medieval per ingressar a la Falange el 1937 venia de lluny- i el malestar de la Lliga per les seves fugaces vel·leïtats (com a antiliberal) amb el sindicalisme.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va beneir ahir l'operació de «mirar el passat sense ulleres correctives». Incloent-hi un mea culpa institucional: amb prou feines s'ha parlat D'Ors en els centenaris de la Mancomunitat, o de l'Escola de Bibliotecàries que va fundar. D'Ors, va dir, és un component en la història del catalanisme «que ens molesta i mirem d'espurgar».