Una generació apagada

Las altas presiones és un títol que pot crear confusió. ¿Parla aquesta pel·lícula de com, gairebé sempre, es crea en les nostres vides una llarga distància entre expectatives i resultats? Sí i no. Segons diu el seu director, Ángel Santos, «Galícia -d'on procedeix- és el regnat de les baixes pressions; les altes són la promesa. I jo tenia clar que aquesta havia de ser una pel·lícula, finalment, positiva».

Condecorat amb el premi Nuevas Olas al festival de Sevilla, aquest drama sense escarafalls, narrat en clau menor, era un dels títols més esperats en l'últim festival D'A, on vam parlar amb el seu autor. Ara ha arribat per fi a les sales comercials i mereix ser descobert i reverenciat: el relat de la deriva del noi dins la trentena Miguel (excel·lent Andrés Gertrúdix) pels llocs on va créixer, afectat per l'apatia i víctima de l'aparent aleatorietat de tot, però obert a històries d'amor i, en secret, a canviar d'ànim, pot tocar la fibra, sobretot entre els espectadors que rondin l'edat del protagonista.

Las altas presiones té molts números per convertir-se en pel·lícula (d'autor) generacional. La incapacitat per actuar, que prové d'un mateix però també d'un país en crisi, és un mal estès. No obstant, Santos no volia explotar aquest angle: «Em vaig plantejar que es podia veure com a generacional, però n'havia de fugir, no buscar-ho. Contràriament gairebé poses una data de caducitat a la pel·lícula».

Al principi, explica Santos, aquesta era simplement «la història d'una parella que neix i una altra que es mor. També uns paisatges i un personatge que els uneix». Es tractava sobretot de «captar un clima, un to», en lloc d'apostar per una premissa argumental dramàtica. «En això em va influir el Wenders dels 70», diu el director, que s'ha allunyat aquí de l'afany més experimental de treballs anteriors.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

WENDERS I ROHMER / A més a més de Wenders, a Las altas presiones hi ressona també Rohmer, en particular el seu Cuento de verano. Aquella confusió entre noies, aquelles llargues passejades... «Rohmer em fa tornar boig», confirma Santos. «I aquella pel·lícula la vaig revisar bastant, a nivell espacial i per veure com gestionava aquell tipus de trobades. A la meva pel·lícula, abans del viatge hi havia dues dones més a la trama, però al final vaig pensar que eren massa». Massa confusió per al pobre Miguel.

Santos té idees per a pròximes pel·lícules, per sort per al cine estatal. «Però vull prendre'm les coses amb calma», avisa. El que el món necessita ara: certa reflexió.