Clive Owen «Un actor sempre està a la vora del precipici»

Tràiler de ’Lecciones de amor’ (2013). / periodico

5
Es llegeix en minuts
NANDO SALVÀ

Ja sigui a la pell del salvador de la raça humana a Hijos de los hombres (2006), d'un intrèpid agent de la Interpol a The International (2009) o d'un criminal sense escrúpols a Lazos de sangre (2013), Clive Owen ha convertit els silencis en marca de la casa. Per això resulta xocant contemplar-lo en la seva nova pel·lícula, la comèdia romàntica Lecciones de amor -dirigida per Fred Schepisi i estrenada aquí ahir -, defensant apassionadament el poder de les paraules enfront d'una professora d'art (Juliette Binoche) disposada a demostrar que les imatges són més importants.

-La primera pregunta és força òbvia: ¿què és més important per a vostè, les paraules o les imatges?-Crec que van de la mà, especialment si et guanyes la vida com jo. Vaig començar en el teatre, així que les paraules són molt importants per a mi. Si la història que un guió explica és estupenda però els diàlegs no ho són, llavors no acceptaré fer la pel·lícula perquè els diàlegs en són la base. Un actor que pronuncia les paraules equivocades sembla un mal actor. Si els diàlegs que el guionista posa a la teva boca són poc intel·ligents, llavors tu sembles idiota.

-Però un intèrpret té altres eines, ¿no?-Per descomptat que en té. I jo cada vegada dedico més esforç a comunicar-me a través dels ulls, en part perquè molta gent diu que tinc una veu avorrida i monòtona. M'interessa expressar sense obrir gaire la boca. Per això sóc un d'aquests actors que s'enfronten a cada frase del diàleg preguntant-se, ¿realment he de dir això? De vegades penso que m'hauria agradat haver sigut actor en els dies del cine mut.

-El personatge que vostè interpreta a 'Lecciones de amor' no sempre desperta l'empatia de l'espectador. ¿Això fa que donar-li vida sigui més difícil?-Sí, és un desafiament. Però resulta molt més emocionant que interpretar el típic personatge que porta l'espectador de la mà a través de la història i és fonamentalment un paio maquíssim i sense ombres. Marcus, el meu personatge en aquesta pel·lícula, és un home molt complex i tremendament defectuós, i per a mi va ser molt estimulant investigar fins on de lluny podia portar aquests defectes i al mateix temps permetre que el públic entengui el seu comportament encara que no estigui d'acord amb ell.

-Les pel·lícules com aquesta depenen de la química existent entre els seus protagonistes. Juliette Binoche i vostè connecten a la perfecció en pantalla, però, ¿i si no ho haguessin fet?-¡Llavors la pel·lícula seria insuportable! De totes maneres, jo crec que si el guionista ha escrit uns bons diàlegs, dos actors professionals poden trobar el ritme i la dinàmica adequats. No donaré noms, però en alguna ocasió he treballat amb actrius amb qui no hi va haver cap connexió. Per dir la veritat, algunes, durant el rodatge, van arribar a odiar-me, però el guió era bo i aquell odi no es va veure en pantalla. Almenys, això espero.

-Les pel·lícules sobre persones madures que s'enamoren no abunden. ¿Li molesta això?-Doncs no, la veritat, em molesta més pensar en mi mateix com una persona madura.

-Però, és que vostè té 50 anys.-Ja ho sé, ja ho sé, però no em sento que en tingui 50. No ho sé, segueixo pensant en mi mateix com en un jovenet. Suposo que és una qüestió d'actitud, no ho sé. Tinc amics que són 10 o 15 anys més grans que jo, i sempre que els observo penso coses de l'estil: 'Demano a Déu que a la seva edat no sigui així'. I no parlo només en termes d'aspecte físic, també em refereixo a la mentalitat. Suposo que, al capdavall, el meu màxim referent és la meva actitud davant la feina, i la veritat és que sento el mateix entusiasme ara que quan vaig començar en això de la interpretació, la mateixa passió que fa dècades em va fer decidir que volia dedicar-me a actuar.

-Per cert, ¿com va néixer en vostè aquesta passió?-El que sempre m'ha agradat d'actuar és precisament el mateix que alguns intèrprets odien: la incertesa. Un actor sempre està a la vora del precipici. Pot ser que demà m'ofereixin interpretar James Joyce en una pel·lícula i jo no hagi llegit mai un llibre de Joyce. ¿Com t'hi enfrontes? O et truca Steven Soderbergh per protagonitzar el seu nou projecte televisiu, com va passar amb la sèrie The Knick, i això és tremendament positiu però sens dubte fa molta por. En qualsevol moment pot sonar el telèfon i llavors la teva vida s'acaba capgirant.

-¿En algun moment de la seva carrera li ha faltat aquesta motivació?-A tots els actors els passa, suposo. En el meu cas hi va haver un moment, després de protagonitzar la pel·lícula Crupier (1998), en què el ritme de feina va començar a intensificar-se de debò. Se'm van acumular diversos rodatges de forma simultània i vaig arribar a sentir-me esgotat, exhaust. Eren grans oportunitats professionals per a mi, però anímicament em van passar una factura altíssima perquè no tenia temps per preparar la meva feina i sentia que no ho estava fent bé. Vaig començar a notar que no m'agradava la meva feina, i això em va fer molta por. Em sorprenia a mi mateix pensant, 'maleït sigui, ¿què hi pinto jo aquí? Preferiria estar a casa que estar fent l'idiota davant d'una càmera?'

- ¿I com va solucionar el problema?-Doncs, de la forma més òbvia: senzillament vaig comprendre que jo havia de controlar la meva carrera i no deixar que ella em controlés a mi. Em vaig adonar que necessito un temps per preparar-me els personatges i, per tant, que havia d'aprendre a dir que no.

Notícies relacionades

-¿I ha hagut de dir que no moltes vegades?-Doncs, algunes, sí. Sobretot en una època, deu fer uns 15 anys, en què van voler convertir-me en un heroi d'acció. Però a mi això no m'interessava en absolut, de manera que vaig arribar a rebutjar alguns projectes realment gegants.

-¿Es penedeix ara d'haver rebutjat aquells papers?-No, no me'n penedeixo. No vull fer una cosa simplement perquè sigui avantatjosa per a la meva carrera. Sempre he seguit els meus instints, i, sincerament, alguna vegada m'han fallat però no importa. No m'agraden els fracassos però no deixo que em frustrin. Per descomptat, és important tenir algun èxit de tant en tant perquè si només fas pel·lícules que perden diners estàs condemnat a la desocupació. Però no escullo mai una pel·lícula pensant en si tindrà èxit o no.