Joan Miquel Oliver: «El públic només et demana que siguis sincer»

Han passat 17 mesos des que Antònia Font va dir adéu i el seu guitarrista i compositor, Joan Miquel Oliver, llança Pegasus, un disc de pop artesanal i lírica còsmica que presentarà el 25 d'abril a Strenes (Teatre Municipal de Girona) i el 7 de maig a Guitar BCN (sala Barts).

-El seu primer treball després d'Antònia Font. ¿Un disc subjecte a més responsabilitat que les seves altres obres en solitari?

-No m'ho podia plantejar com una experimentació pura i dura. El primer cop que vaig agafar la guitarra després de la separació em vaig adonar que pensava en el grup i en la veu del Pau, i em vaig dir «no, no», em vaig sentir estrany després de 17 anys...

-¿Hi va haver un moment en què va deixar de fer cançons i un moment de reprendre-les? ¿Va ser costós?

-Compondre sempre m'ha resultat difícil. Aquí m'he sentit molt responsable. El disc està treballat, és com un puzle. Les cançons vénen de dues en dues, Marès a radial i Pegasus són una parella, passen del sol i la platja a la nit. Després, Orthopedic ragtime i Teuleres tancades, igual... A vegades et quedes curt a l'explicar una cosa i aquestes parelles es complementen.

-El disc reprèn l'imaginari còsmic. ¿No tem que es digui que abusa de galàxies i astronautes?

-¡I ara!, si al final els Stones sempre fan el mateix disc, jo sempre faig el mateix disc, vostè fa el mateix article… Cadascú té la seva personalitat i jo tinc aquesta.

-Després d'Antònia Font, els astronautes són criatures pròximes: fixi's en Pa amb oli i sal, de Blaumut.

-No la conec. Pobre de mi, potser he fet un mal a aquesta societat (riu).

-Després, un artista estableix un segell propi, ¿i el cultiva per sempre?

-Només es tracta de voler ser tu mateix, i, si ho fas, sempre seràs original perquè no hi ha cap persona repetida. A la gent això li fa por. Jo quan vaig començar també en tenia. Em vaig posar a escriure sobre astronautes, tecnologia i el Mediterrani, i em vaig dir: la gent pensarà que estic boig. Va agradar i i vaig començar a agafar confiança. El públic només et demana que siguis sincer, tan senzill com això.

-Aquí els textos són més impressionistes, sense històries.

-No hi ha narracions clares, tan sols Mil bilions en estrelletes. He volgut fer una cosa més onírica, de viatge...

-Un disc humil, dura mitja hora, amb instrumentacions lleugeres...

-Sona senzillet perquè hi ha hagut un procés de destil·lació molt important. El meu objectiu és utilitzar el mínim de pistes possibles.

-Quasi un any i mig després del final d'Antònia Font, ¿ha canviat la seva percepció del que va suposar el grup?

-He tornat a escoltar els discos i m'agrada molt Vostè és aquí, i diria que Taxi és el disc amb què Antònia Font va tenir aquell pic, una cosa que sortia del que hi havia en aquell moment. Al final un grup val la pena per aquell moment gloriós, aquell aire intemporal… Això ho he vist ara.

-Hi va haver una parada, una última etapa...-Antònia era una pinya i a poc a poc ens vam anar separant, separant…

-¿Tocar en un grup és poc compatible amb ser adult?

-Pot ser… El Quimi (Portet) em va dir: «no sé per què se sorprenen que us separeu, ¡tots els grups se separen quan els membres fan 40 anys, això sempre es repeteix!».

-¡I quan en fan 50 es reuneixen!

-¡Exacte!

-Potser els acabarà passant.

-Suposo que sí.

-De moment, hem perdut la melodiosa veu del Pau.

-Ell està parlant amb gent per a un projecte en solitari. Crec que podria estar molt bé. La veu del Pau val molt la pena, i crec que és molt capaç d'escriure bones lletres. Jo d'ell ho faria.

-Aviat començarà gira. ¿Seguirà sense cantar peces d'Antònia Font?

-No en cantaré. Les cançons, si pertanyen a algú, és al cantant. Si les cantés jo no tindrien el mateix sentit. I seria com enterrar Antònia Font, no deixar la porta oberta que el grup pugui… Si jo canto cançons d'Antònia, ¿quin sentit tindria que el grup tornés?

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Potser, a diferència d'altres artistes, ¿no creu que els seus seguidors li demanin recrear el seu passat?

-No crec que ho vulguin. L'actitud d'Antònia amb el públic era: ara us donarem una cosa diferent, si allò d'abans us va agradar, això us agradarà més, no us espanteu... I segueixo pensant que quedar-te en el mateix és un error.