pantalles

Cultura i felicitat

2
Es llegeix en minuts
Mikel Lejarza
Mikel Lejarza

President d'Atresmedia Cine

ver +

Sovint, molts defensors de la cultura critiquen el paper que exercien  en la seva difusió els mitjans de comunicació, als quals consideren, en especial els audiovisuals, com qui diu culpables de tots els mals d'una societat que majoritàriament sembla preferir continguts més simples que no pas els considerats per la intel·lectualitat com a productes de qualitat contrastada.

És un debat constant entre els que consideren que el públic sempre té raó i és el principal destinatari de la comunicació, i entre els que entenen que l'elit és necessària per crear emocions noves que enriqueixin el patrimoni humà, coincideixin o no amb els gustos majoritaris de la població.

Es critica els primers sota l'acusació de només perseguir el producte comercial, com si arribar al comú denominador de la societat i saber-ho fer millor que altres fos un delicte. I els segons, com a aristòcrates allunyats de la realitat i tancats en ells mateixos, com si no existís el dret a ser diferent i intentar trobar noves formes d'expressió.

Bàndols ben definits

El debat, més teòric que real, deixa no obstant bàndols molt ben definits i que sovint viuen al marge de les raons dels altres. Recentment, un crític de cine deia, sobre la pel·lícula més taquillera en aquell moment al nostre país, «que el director sabia connectar amb el públic, però no pas amb la crítica». Però oblidava preguntar-se per què la crítica, la seva per exemple, no connectava amb el públic al qual presumptament es dirigeix.

El 1952, Alfred Kroeber Clyde Kluckhohn van recopilar en una magistral obra una llista de 164 definicions de cultura. Hi ha matèria més que suficient per discutir quina és la que considerem més vàlida. Però, en general, tots acceptem que cultura és allò que abraça les diferents formes i expressions d'una societat determinada. Costums, pràctiques, rituals, maneres de ser i de comportar-se, entre altres. I ningú mostra més aquestes realitats que els mitjans de comunicació, amb uns continguts que són el reflex perfecte del terra cultural comú de les societats en què treballen.

Notícies relacionades

En aquest sentit és innegable que tot mitjà de comunicació forma part inequívoca de la cultura del nostre temps, perquè constitueixen el mirall del que som i mostren el denominador comú de la nostra cultura. Però també s'ha de recordar que el terme neix del llatí cultus, que prové de cultiu, i que cultivar l'esperit humà i les facultats intel·lectuals de l'home forma part de la seva pròpia definició.

I aquí és on cal preguntar-se si tot el que fem els mitjans de comunicació sembra elements que millorin la nostra societat. N'hi ha que ho fan i n'hi ha que no. Als primers els premiarà la societat, perquè el públic és intel·ligent i agraeix als que els ajuden a millorar. Als altres, que no els aporten res , acaben per abandonar-los donada la seva inutilitat. Potser aquesta és una conclusió excessivament optimista, però els pessimistes també s'equivoquen, i són menys feliços. I al cap i a la fi, és això del que es tracta.