William T. Wollmann: "No ens ha de fer vergonya, tots som prostitutes"

Ha format amb David Foster Wallace i Jonathan Franzen la santíssima trinitat de la gran literatura americana dels últims anys. William T. Vollmann (Los Angeles, 1959) té l'honor de ser el més inclassificable i radical. Aquest autor de culte escriu novel·les i cròniques quilomètriques -especialment la celebrada Europa central- i s'ha jugat la vida en les seves incursions periodisticoliteràries a l'Afganistan, la guerra de Bòsnia, els baixos fons de San Francisco (allà va consumir crac) i fins i tot al Pol Nord, on va estar a punt de morir congelat. No és fàcil resumir el risc de la seva escriptura i la seva vida, definitivament imbricades.

-Hi ha una imatge seva molt impactant que el mostra apuntant-se a la templa amb una pistola. ¿Què volia expressar?

-Sempre m'han agradat les armes de foc, és una cosa que els europeus no comprenen, ens consideren una mica bàrbars i tenen raó. Quan jo era adolescent, un amic meu es vantava de tenir una arma de foc. Tots dos vam jugar a provar a veure si estava carregada. Ho vam fer i d'aquí la foto que va immortalitzar el moment. Molts anys després a un dels meus editors li va agradar tant que va decidir posar-la a la solapa dels meus llibres.

-És molt desassossegant.

-Els meus pares es van ben espantar.

-Llavors ja apuntava maneres exhibicionistes, ganes d'exposar-se amb les seves accions davant el lector.-Tots els éssers humans som tristos i vulnerables. De manera que quan llegeixo un llibre, faig una feina periodística i veig el patiment dels altres em dic: això és la vulnerabilitat i és un gran tema.

-I va ser el súmmum de la vulnerabilitat, transvestint-se de dona. ¿Què buscava?-Va ser a E llibre de la Dolors que va aparèixer als Estats Units l'any passat i inclou autoretrats meus vestit i maquillat de dona. Amics a qui els havien agradat els meus llibres anteriors es van sentir estranyats i disgustats. Això em va fer sentir estrany i humiliat i em vaig dir: precisament per això ho he de fer.

-¿Que va sentir, a la pell d'una dona?-L'empatia és un aspecte clau en la meva feina. Una vegada al Iemen vaig entrevistar terroristes d'Al-Qaida, desitjosos de massacrar tots els nord-americans. Després d'una llarga conversa em van dir que els volien matar tots, menys a mi. Els vaig preguntar quants nord-americans coneixien i em van confessar que només a mi. Crec que aquesta és la qüestió central, posar-me a la pell de l'altre.

-Amb el seu aspecte rude no ho té fàcil per ficar-se a les sabates de taló de la Dolors.-Em vaig basar en el teatre No el japonès en el qual els actors madurs amb les veus greus i les nous del coll interpreten dones amb una gran profunditat i sensibilitat. Estic convençut que la feminitat és un assumpte teatral. I pel que fa a mi, he de precisar que sóc un heterosexual feliç, tinc una família, una filla, i mai m'ha passat pel cap el desig de donar a llum o ficar-me al llit amb homes.

-Les prostitutes poblen insistentment gairebé tots els seus llibres. ¿Per què aquesta obsessió?-Els éssers humans sempre hem volgut treballar sense ser alienats per la feina. Lamentablement s'han de pagar les factures. En aquest context, el debat de les prostitutes és emblemàtic. Així que no ens ha de fer vergonya: tots som prostitutes. La prostitució és l'emblema de la condició humana perquè en les relacions sexuals els desitjos d'una persona i una altra no són mai exactament iguals. Així que sovint intercanviem sexe per tranquil·litat, per fer que l'altre se senti bé o perquè se senti estimat.

Notícies relacionades

Guerra civil versemblant

Un exercici de terror sense carisma

-La Bíblia és un dels grans referents de la seva escriptura. ¿Quina relació té amb la religió?-El 1994 durant la guerra a Bòsnia vam ser atacats per un franctirador que va matar dos amics meus amb qui compartia cotxe. Jo em vaig salvar perquè anava al seient del darrere. Immediatament després, un altre dels meus amics, que va sobreviure, em va portar una taronja. Mentre me la menjava vaig pensar: ¿vull plorar? ¿tinc por de morir? No, em sento agraït per totes les experiències que he tingut, per aquesta taronja. Mostrar-me agraït davant de la vida és la meva religió. Crec que és absurd pensar que els que tenen déus diferents dels teus han de morir.

-Ha dit que escriu per un sentiment de culpa original.-La culpa és un element de la meva personalitat. És veritat que vaig ser culpable de la mort de la meva germana de sis anys que els meus pares van deixar a càrrec meu quan jo en tenia nou. Va morir ofegada. Però si hagués de dir quin és l'element central de la meva feina diria que és tractar els altres com voldries que et tractessin a tu; la regla d'or que es troba en gairebé totes les cultures. ¿Com són els altres i com els puc comprendre i respectar? Aquesta és la pregunta que em faig contínuament.