Anar al contingut

ESTRENA A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Dues ànimes ferides volen

Clara Segura i Pablo Derqui recreen 'Una giornata particulare' sota la direcció d'Oriol Broggi L'obra relata la relació d'una dona casada i un homosexual a la Itàlia feixista

IMMA FERNÁNDEZ / BARCELONA

És dia de festa a la Itàlia feixista. 6 de maig de 1938. Hitler visita Mussolini a Roma i l'arma. Tots al carrer a rebre'l, a la desfilada militar. No ho fan l'Antonietta, una mamma submisa i anul·lada atrapada en la seva rutina, i el seu veí Gabriele, a qui coneix quan se li escapa Rosmunda, l'ocell, que acaba a la seva finestra. Amb la portera com a implacable espia, viuran Una giornata particolare. Així va titular Ettore Scola la mítica pel·lícula que van protagonitzar el 1977 els dos monstres més grans del cine italià: Marcello Mastroianni i Sophia Loren. Feia temps que Oriol Broggi, el capità de la productora La Perla 29, la volia portar als escenaris, com ja va fer, el 1984, Josep Maria Flotats amb Anna Lizaran de partenaire. Dimecres que ve l'estrena, a la Biblioteca de Catalunya, amb Clara Segura i Pablo Derqui com a veïns encantats de conèixer-se, i una Màrcia Cisteró de secundària tafanera.

«És la història de dues persones antagòniques i solitàries, dos pobres diables que estableixen una relació afectiva molt especial. Es diuen poca cosa, però s'ajuden i van a parar al sexe a partir de la tendresa», explica el director. La dona és una infeliç mare de sis fills, de precària educació i admiradora del Führer i el Duce. «Viu engabiada com l'ocell que propicia la seva trobada amb algú especial que li farà obrir els ulls a coses que desconeixia», compara Segura. Ell és un locutor de ràdio culte, sensible i llegit a qui acomiaden de la feina i persegueixen per ser homosexual i no compartir les idees del règim. Volaran junts, encara que només per unes hores, a un món d'afectes alliberador.

Partint de la pel·lícula, Broggi ha intentat portar els personatges a un altre lloc. «Crec que hem aconseguit que el públic s'oblidi d'ella, encara que els referents són molt potents». Els actors no han jugat a la imitació. «No podem fugir del film però és millor si interpretem des de nosaltres. Jo no em puc comparar amb Marcello», admet Derqui, el dolent de L'orfe del clan dels Zhao.A Segura li van com un guant els vestits d'italiana passional, com el de La rosa tatuada, encara que aquí està «més continguda, menys temperamental». L'actriu subratlla el gran repte que ha suposat teatralitzar un film de «contemplació, de silencis i mirades» sobre una relació molt poc verbalitzada. «En el teatre el primer pla el fa l'espectador», emfatitza.

Broggi ha hagut de buscar la intensitat emocional en els petits gestos, en l'aixecament de mitja cella; en els tons de veu dels personatges, en les pauses... Pura artesania interpretativa. «És més important el que no es diu que el que es diu», afirma el director de 28 i mig, el seu homenatge a Fellini i a un art que el fascina i en el qual debutarà, juntament amb Carlos Marques-Marcet, rodant un tvmovie sobre Lluís Companys.

Broggi opina que no estem tan lluny d'aquella dictadura que en el seu muntatge es cola per la ràdio. «El feixisme està a l'aire, encara que ja no matin la gent pel carrer ni tampoc hi hagi camps de concentració. No vivim en una democràcia plena i feliç. Les regles econòmiques i de poder recorden el feixisme. El nostre model no està funcionant», postil·la.

0 Comentaris
cargando