Un procés a Sentís

L'historiador Francesc Vilanova confessa que Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís 1936-1946 (Lleonard Muntaner Editor) li ha sortit «un llibre aïrat». Aquesta lectura paral·lela i crítica de les «flexibles» memòries de Sentís «té un sentit col·lectiu, és una trajectòria individual que serveix per il·lustrar el franquisme català, per veure com els franquistes modelen la seva biografia per passar per una altra cosa i com hem tingut una mirada indulgent i benevolent», explica Vilanova al seu despatx de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

Però l'autor d'Una burgesia sense ànima i El franquisme i la traïció catalana considera que Sentís no és només un exemple més dels catalans de Franco. «És, de tots, possiblement el personatge amb un perfil més sinistre». Una opinió sobre el que va ser degà del Col·legi de Periodistes durant la transició que sembla potser massa vehement. Encara que amb un sol dels seus capítols, dedicat a les cròniques des del camp de concentració de Dachau, Vilanova fa tot el possible perquè el lector acabi tan aïrat com ell.

El maig del 1945, Sentís visita Dachau juntament amb el corresponsal de Ya i el Diario de Barcelona. La comparació de totes dues cròniques, «el que Carles Sentís va amagar de Dachau i va explicar Matías Cirici Ventalló», és inquietant. Una indiferència moral, expressada «en un to burlesc», el d'un periodista «cínic, frívol i superficial», subratlla Vilanova, no gaire diferent de la que traslluïa en aquell tan citat com poc llegit reportatge sobre la immigració murciana als anys 30 que va publicar a Mirador.

«A mesura que avancem, sembla que entrarem en una Exposició o Fira de Mostres. Ja és això en part. Les mostres que hi ha a prop de l'entrada veuré després que són les millors, perquè, almenys, poden caminar sense arrossegar-se i no són contagiosos». Així comença la visita, que segueix parlant de nois «amb cara de pillet», d'un «ignorant i desgraciat detingut» que no entén la paraula antropofàgia o de «dotzenes d'éssers arxibruts i que mengen constantment pa amb mantega dels americans pels racons».

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

El dret a evolucionar

El llibre arrenca citant un obituari publicat al diari en què va col·laborar Sentís: «Mai va ser franquista, però es va acomodar com altres milers de catalans a la vida sota el franquisme...» «Molts catalans franquistes diuen que franquistes no ho van ser del tot, que la revolució els va expulsar i no van tenir cap més remei que refugiar-se en l'altre bàndol, però que es van fer aliadòfils i monàrquics com si això els convertís en demòcrates. Però fer-se franquista és una decisió voluntària. I si no és franquista algú que treballa com a espia per al SIM, alferes de regulars, que li fa una botifarra al pobre Solé Barberà quan se l'emporten lligat de mans, que es col·loca com a secretari de Sánchez Mazas, que es fa un nom a Madrid i aprofita la seva posició per fer tràfic d'influències, aleshores, si aquest paio no és franquista, ¿qui ho és?», es pregunta Vilanova. «És -es respon- la mena de personatges que a França haurien estat sotmesos a depuració el 1945. Però que en canvi van tenir la sort de disposar de 30 anys per anar modelant la seva biografia. És cert -afegeix Vilanova- que la gent té dret a evolucionar. De Semir i Sacristán van ser falangistes... Però és que Sentís ho va fer sempre per estar on estigui el poder...»