Alejandro González Iñárritu «He vist que puc riure rodant, i això és fantàstic»

Les primeres quatre pel·lícules d'Alejandro González Iñárritu (Mèxic, 1963) eren totes melodrames dissenyats per donar-nos lliçons sobre el significat de la vida. Per això Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia), la història d'un actor (Michael Keaton) que va interpretar un superheroi fa dues dècades i que ara mira de reivindicar la seva dignitat sobre els escenaris de Broadway, és com una alenada d'aire fresc en la carrera del director mexicà. El film és un dels grans favorits per als Globus d'Or, que s'entreguen aquest diumenge, i, per descomptat, per als Oscars.

-Birdman és la seva primera comèdia. ¿Necessitava una mica de diversió?

-Exacte. He descobert que puc riure rodant, i això és fantàstic. La meva visió de la vida sempre ha sigut bastant feixuga i aquesta vegada l'he volgut alleugerir, endur-me alguna cosa dolça a la boca de després de tant de xili picant. He après que no podem canviar la realitat, però almenys sí treure-li tragèdia a la nostra forma d'afrontar-la. És l'única manera saludable de viure.

-La pel·lícula tracta d'un artista que lluita contra el seu ego. ¿Hi ha alguna cosa de vostè en ell?

-Definitivament. Birdman és una exploració del meu propi ego. Rodar-la ha sigut com fer teràpia.

-¿Per què necessitava teràpia?

-Tinc tendència a ser un narcisista torturat. Acostumo a tenir expectatives molt altes sobre mi mateix, i gairebé sempre excedeixen les meves verdaderes capacitats. Ara m'adono que és molt saludable estar en contacte amb el teu ego. Per als artistes l'ego és enganyós: ens diu que necessitem l'admiració dels altres, però en realitat només necessitem el seu afecte. I quan vius d'exposar-te al públic estàs en perill: l'ego pot apoderar-se de tu i destruir-te.

-¿Creu que la societat actual és egocèntrica? 

-Sí, qui més qui menys té por de ser mediocre. Tothomvol ser únic. Els pares diuen als seus fills que són especials. I la idea de no ser-ho fa por.

-¿Aquesta por pot resultar inspiradora?

-Per descomptat. El meu procés creatiu sempre està ple de dubtes. Tinc una veu interior que és com un inquisidor: em fa sentir que totes les meves idees són una merda. Això em fa estar més obert i més alerta, i m'ajuda a aprofitar les meves limitacions.

-Birdman també funciona com una esmolada crítica contra el tipus de cine que es fa actualment a Hollywood.

-El cine actual s'alimenta d'un verí que són els diners. Si els estudis inverteixen 100 milions de dòlars i a canvi n'obtenen 800, és molt difícil convèncer-los que n'inverteixin 20 per obtenir-ne 80. Això significa que les possibilitats que pel·lícules com Birdman es facin són molt baixes. Tot i així, les flors més boniques poden créixer als llocs més bruts. És a dir, segueix havent-hi lloc per a les bones pel·lícules. El problema és que no arribaran al públic massiu perquè el públic segueix una dieta estricta de pel·lícules de superherois, i ha perdut el gust per sabors diferents.

-Algunes pel·lícules de superherois no estan pas malament.

-Però es basen només en efectes especials. Són la mateixa història explicada una vegada i una altra, cada cop amb més explosions i soroll, i no diuen res sobre el que significa l'ésser humà. I el principal problema és que a vegades aquestes pel·lícules pretenen ser profundes. I, sincerament, els superherois són molt feixistes. Maten a qui no creu en el que ells creuen.

-¿Alguna vegada li han ofert dirigir una d'aquestes pel·lícules?

-Sí, però mai podria fer una pel·lícula només pels diners. Em sentiria molt malament. I no crec que guanyar munts de diners em fes cap bé. Deixes de viure en el món real, i per tant deixes d'entendre'l. A més, jo sempre he volgut fer pel·lícules que només poden existir si jo les dirigeixo. Ningú podria fer-les com jo. Són com els meus fills.

-¿Per què va editar Birdman perquè semblés que s'havia rodat en un únic i llarguíssim pla?

-Era la millor manera d'explicar la història d'algú que està atrapat en el laberint del seu propi jo, i en lluita contra les seves pròpies limitacions. Per una altra banda, tots ens despertem cada dia i vivim la nostra vida com si fos un pla seqüència. ¿Per què no rodar-ho daquesta manera?

-¿Quins desafiaments li va plantejar?

-Va ser com escriure de sobte sense punts ni comes. Tota l'estructura de la pel·lícula i la posada en escena i el diàleg es van basar en el moviment de la càmera. Per això, cada moviment dels actors i cada gest es van assajar i coreografiar meticulosament. Vam haver de ser tan precisos com un rellotge.

-L'estratègia funciona a la perfecció però podria haver sigut desastrosa. ¿Era conscient del risc?

-Absolutament. El meu equip i jo sabíem que era com un salt moral sense xarxa. I aquest va ser de fet el meu principal motiu. Perquè m'havia tornat mandrós. Quan rodes convencionalment, saps que a la sala de muntatge podràs canviar moltes coses, i amagar els teus errors. Però, al fer Birdman, sabia que cap error comès durant el rodatge podria quedar tapat durant el muntatge.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-D'alguna manera Birdman posa en qüestió les seves pel·lícules prèvies 21 gramos i Babel, que es basaven en la fragmentació del temps. ¿En què ha canviat com a cineasta?

-Potser he arribat a la conclusió que la nostra vida és essencialment un llarg pla seqüència. Seguim endavant i no podem escapar. La única manera de fer-ho és convertir les nostres vides en ficcions. Suposo que per això necessitem les pel·lícules.