Dalma, mirant cap a Itàlia

Des que el Liceu s'ha obert al pop, les seves llotges i rosetons han vist de tot, però el Gran Teatre encara intenta preservar les formes. «Avui m'han demanat: 'Sisplau, no alteris la gent, que no s'aixequin dels seients'», va confessar ahir a la nit Sergio Dalma davant una audiència no gaire disposada a fer-li cas. Així que intuint el bulliciós ànim de la clientela, va trencar el protocol. «Feu el que vulgueu, bona nit!», va dir en català el cantant de Sabadell.

Ha estat el seu últim recital del 2014 i una commemoració doble, del seu 50è aniversari i 25 anys de carrera. «Ha estat un any de xifres molt rodones», va celebrar dirigint-se al públic, com és habitual en ell, barrejant les seves dues llengües, i advertint als fans vinguts d'altres punts de la Península que «el català s'entén bastant».

Concert de repertori panoràmic, un grans èxits molt esquitxat per aquestes icones italianes que han animat la seva última vida comercial amb els dos volums de Via Dalma. Repertori gairebé idèntic al del seu recent DVD #YoEstuveAllí, que va començar citant el seu últim disc d'estudi, Cadore 33, amb l'acústica Hay vidas, iniciada pel grup mentre el cantant s'obria pas enmig de les ombres, i Eres oro. Una cançó que fon dinamisme pop amb profitosos plecs melancòlics, i que podria apuntar un camí a seguir per a aquest Dalma tan associat, més encara en els últims temps, al gènere melòdic italià. Però són versions de Sandro Giacobbe i Umberto Tozzi les que l'han tornat a situar al podi comercial, valent-se d'un registre vocal afí, i ahir a la nit van abundar, barrejades amb els seus títols bandera, alguns amb arranjaments revisats, com Solo para ti, més lleugera, menys solemne, i Bailar pegados.

De fet, Dalma va modificar més les seves cançons que les d'altres autors, que va mantenir fidels a les famoses preses originals. Des d'El mundo, de Jimmy Fontana, fins a la sempre estel·lar El jardín prohibido, de Giacobbe,  amb una lletra que és un monument al cinisme romàntic (ja ho saben, el protagonista, després d'un episodi d'infidelitat, etziba a la seva nòvia sense parpellejar: «Lo siento mucho / La vida es así, no la he inventado yo»). I Yo no te pido la luna i diverses cites a Tozzi, començant per Te amo i  Tú.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

CANVI DE GUIÓ / Una altra de nova, Si te vas, la va cantar parcialment en català, com Mi historia entre tus dedos, que en aquesta llengua es converteix en Plorant les hores. Un dels canvis respecte del DVD, guió que Dalma va burlar fugaçment. «Potser us despistarem una mica», va advertir, i obrint els bisos, després d'Esa chica es mia i La vida empieza hoy, va sorprendre amb Una historia distinta, és a dir, Amore banale, de Piero Cassano, del seu tercer àlbum, Adivina (1992). No va sonar Ave Lucía, apartada del repertori des de fa temps.

Fans drets, i un tram final amb La cosa más bella (Ramazzotti), un altre parell de cites a Cadore 33 (Volar sin ti i Recuerdo crónico), una celebradíssima Gloria (Tozzi) i el punt final amb Galilea. Fi de gira, però només per ara, va ironitzar Dalma: «Amenacem de continuar l'any que ve».