Pasión Vega: "Visc la música de Carlos Cano com si estigués feta per a mi"

Després d'abarrotar el Teatro Real i abans d'iniciar la seva gira al maig, Pasión Vega presentarà també a Barcelona el seu disc Passión por Cano en un concert difícilment repetible. Amb el ja internacional Fernando Velázquez al davant de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Serà demà (21.00 h) al Palau de la Música, dins del Banc Sabadell Festival Mil·lenni.

-Simplificant molt ¿es pot dir que Pasión Vega és, abans que res, la conjunció entre l'estètica de la cançó d'autor i la copla?

-Crec que sí, perquè des que vaig començar ha estat molt present l'essència de la copla i la cançó d'autor ha sigut fonamental en el meu creixement personal i artístic. L'estètica i també el compromís que la cançó d'autor sempre ha tingut, el gust per abordar històries molt concretes com una cosa universal.

-I ningú encarna tan bé aquestes dues passions com Carlos Cano.

-Em recorda tots els sabors de la meva infància, d'aquelles reunions familiars en què cantava cançons com Alacena de las monjas o María La Portuguesa amb un oncle meu que tocava la guitarra. Amb Carlos Cano es desdibuixaven les fronteres de la copla.

-El disc es titula, concisament, Pa-sión por Cano. ¿Per a algú de la seva generació aquest cognom només remet a José María o Nacho Cano?

-Tenint en compte l'estil de música que sempre he fet no crec que ningú es confongui (rialles). I això que m'encanta Mecano. Quan de petita cantava a la parròquia en feia una o altra de José María.

-Parlar de Carlos Cano és parlar de Granada. Pasión Vega va néixer a Madrid, va créixer a Màlaga i viu a Cadis. ¿Quina ciutat l'identifica més?

-Em sento sobretot andalusa i en qualsevol de les seves ciutats viuria a gust. Sobretot les que donen a mar. De fet, Barcelona és una altra de les ciutats en què em sento més bé. M'encanta la seva lluminositat. És bella i tot el que és bell m'agrada.

-Cançons com les Habaneras de Cádiz fa molt que viatgen amb vostè.

-Potser és la que he cantat més cops  en la meva carrera. La vaig preparar quan vaig cantar per primer cop a Cadis, quasi com un piropo, i des de llavors no l'he pogut deixar de cantar.

-Llavors encara vivia Carlos Cano, ¿el va conèixer personalment?

-El vaig veure actuar dos cops, però no vaig tenir aquesta sort. I és curiós, perquè avui moltes de les seves cançons a l'interpretar-les les visc com si estiguessin escrites per a mi.

-¿Feia molt que li volia dedicar un disc a ell tot sencer?

-En moltes ocasions ho he pensat, però ho volia fer amb algú que m'ajudés a donar-li una visió especial. I ara, sense pretendre-ho, va sorgir de manera espontània; un dia cantussejant amb el meu actual productor, Fernando Velázquez.

-Algú provinent d'un món molt diferent del seu, dedicat gairebé en exclusiva a les bandes sonores. 

-Jo el vaig conèixer precisament perquè vaig intervenir en una peça de la pel·lícula 321 días en Michigan. Ell ha compost moltíssimes bandes sonores: Lo impossible, El orfanato, Hércules, Ocho apellidos vascos... Estàvem treballant en un altre projecte que vam deixar aparcat al descobrir el que l'apassiona també a ell.

-El disc inclou un tema en la seva memòria escrit per a l'ocasió per Antonio Martínez Ares. ¿Quan es va reconciliar amb ell?

-Sí, Antonio em va escriure moltes de les cançons més importants que jo he cantat. Si en aquell moment ell no hagués estat allà probablement ara jo no seria aquí. I sense que passés res de verdadera importància, em va passar el que no m'ha passat amb ningú més de la professió: ens vam enfadar. Però després de gairebé 10 anys distanciats, vam coincidir en un concert de La Canalla, en què també hi era Sílvia Pérez Cruz, i com que el temps et fa veure les coses d'una altra manera, ja tornem a ser bons amics.

-Una cançó crítica amb l'Espanya franquista però també l'actual.

-És una lletra àcida i compromesa, amb fragments de declaracions del mateix Cano i coses de l'Espanya actual que creiem que pensaria.

-Baltasar Garzón i Julio Anguita es confessen admiradors seus. ¿Cantaria en un míting de Podem?

-No em veig cantant en cap míting de cap partit, entre altres coses perquè seria decantar-me per un quan no tinc ni idea de què votaré aquest any. Igualment, crec que la irrupció de Podem era lògica i farà que els altres partits es posin les piles.

-Dedica una cançó a la seva filla nascuda fa vuit mesos, i ho fa a duo amb María Dolores Pradera.

-En certa manera també la veig gairebé com una mare, quan estem juntes o parlem per telèfon. Inspira una gran tendresa I havia de ser allà ja que ningú com ella ha cantat les cançons de Carlos Cano.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-L'última vegada que va venir a Barcelona va ser amb l'espectacle Azabache, en què també hi havia Pastor Soler ¿Com ha viscut la seva retirada?

-Ha constatat que fràgil pot ser la sensibilitat de l'artista. Però no m'ho he pres com un comiat sinó una pausa, una cosa temporal, perquè és una dona estupenda que ha nascut per cantar.