El retorn d'un mestre de la música del segle XX

L'era daurada d'Elton John

El cantant i pianista va mostrar al Palau Sant Jordi el seu perfil més clàssic, assentat en repertori dels anys 70

El recital va tenir com a columna vertebral el doble àlbum 'Goodbye yellow brick road', del qual es compleixen 40 anys

Elton John, durant el concert d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Elton John, durant el concert d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. / FIRMA DE FOTO

3
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Tenim l'Elton John monarca del mainstream adult dels anys 90, el dels frívols videoclips dels 80 gravats entre banyistes musculosos a la platja de Niça, el piano man clàssic de la dècada anterior... Cada generació ha construït la seva percepció de l'artista en funció de la seva producció del moment. I el que guanya la partida és el que, als 70, va gravar àlbums de capçalera com el doble Goodbye yellow brick road, una obra a la qual, amb motiu del seu 40è aniversari, el cantant i pianista rendeix honors en la gira mundial que el va portar ahir a la nit al Palau Sant Jordi.

Un Elton John que va anar a les fonts de la seva obra, a les cançons que van assentar el seu cànon com a compositor, tant en aquell disc com en altres treballs de principis d'aquella dècada, com Madman across the water o Don't shoot me I'm only the piano player. El d'ahir a la nit no va ser exactament l'Elton dels greatest hits, tot i que d'èxits n'hi va haver en abundància. Però va ser més aviat el músic anterior a l'era del videoclip, més de piano que de sintetitzadors, brillantment vintage, i que, a aquestes altures, sospita que no té res més a oferir al seu públic que rendir-se davant el millor reflex de si mateix, per pretèrit que sigui, en lloc de vendre'ns l'enèsim nou disc. ¿Una derrota? Potser es tracta de fer les paus amb la seva bèstia interior. Més sobri que en l'última visita al Sant Jordi, fa cinc anys, amb aquell kitsch The red piano, adaptant al gran format el temari que va oferir el juliol passat al Festival Jardins de Cap Roig. Recinte acostant-se al ple, amb 16.000 persones segons l'organització. Pantalla de vídeo i escenari net.

Els onze minuts de Funeral for a friend / Love lies bleeding van obrir la nit apuntant a aquell Goodbye yellow brick road de daurats contorns, reproduïts al detall per una banda plena de veterans. Tres cançons més del disc van configurar aquell bloc temàtic, Bennie and the Jets, Candle in the wind i All the girls love Alice. I més viatges a aquell Elton John de vint-i-tants anys amb Levon, Tiny dancer i Daniel. Una tímida falca dels 90: Believe, cançó que no va sonar a Cap Roig. «Una de les meves favorites», va dir en un dels pocs comentaris que va fer.

NIT POC 'FUNKY' / La tendència al sentimentalisme es va tallar en sec amb Philadelphia freedom, tot i que la versió no va acabar de sonar tan contagiosa com hauria hagut de ser. No era nit de divertimentos ballables (el repertori d'aquesta gira passa per alt, per exemple, el hit discotequer Don't go breaking my heart), sinó de cançons catedralícies com Rocket man, a la qual l'artista va donar un cerimoniós tractament amb una llarga introducció i aixecant-se, al final, per primer cop, per saludar el públic.

Notícies relacionades

El guió orientat als 70 es va alterar a mig recital amb Hey ahab (de The union, el seu disc amb Leon Russell de fa quatre anys), l'èxit dels vuitanta That's why they call it the blues i la balada The one, que va interpretar sol al piano. Després vam tornar a recular més en el temps amb Your song i una deliciosa cita de l'àlbum Tumbleweed connection (1970), amb Burn down the mission, una altra de les poques variacions respecte al recital de Cap Roig (en un sentit invers, hi  va sonar Grey seal, absent ahir a la nit).

PLENITUD PERSONAL / En la secció final es van obrir pas les balades Sorry seems to be the hardest word i Don't let the sun down go down on me, i llicències dinàmiques com The bitch is back i I'm still standing. Elton John va recordar que fa 36 anys que visita periòdicament Barcelona i va compartir el seu moment de plenitud existencial. «En aquest temps la meva vida ha canviat, tinc dos fills, i avui sóc molt feliç amb l'afecte que he rebut de vosaltres». Saturday night's alright for fighting va portar a un bis amb Crocodile rock i una cita d'El rey león per acabar. Quedaven enrere dues hores i mitja de música clàssica del segle XX.