De la sala Niza al Liceu

Sergio Dalma abans de ser Sergio Dalma. Josep Capdevila recorrent les sales de Barcelona on va començar a forjar-se i a créixer com a artista quan només era un adolescent que feia de corista o cantava versions dels anys 60. El seu pare l'havia d'acompanyar «perquè eren nightclubs i al ser menor d'edat» no l'hi deixaven entrar sol, recorda el cantant. El recorregut sentimental per la història de Sergio Dalma culmina en el seu futur més immediat: el Gran Teatre del Liceu.

A l'emblemàtic coliseu de la Rambla cantarà el pròxim 28 de desembre. El concert s'emmarca en la gira amb què celebra els seus 25 anys de carrera. Els ressorts de la memòria s'activen a cada una de les parades que fa convidat per EL PERIÓDICO (i que són gravades en vídeo). Van ser uns orígens humils. I l'empremta d'aquests primers passos continua indeleble. «Amb el meu primer sou em vaig comprar un Renault 5. Tenia 17 anys, començava a ser semiprofessional i combinava les actuacions amb els estudis. El recordo perfectament. Era un Renault de quarta mà. I fixa't que no sé la matrícula del meu cotxe actual i sí la d'aquest». ¡Apa! ¿I quina era? «B-9753-BN», respon d'una tirada.

EL GRUP STILS / «A sobre del cine Niza, que ara veig que volen convertir en un supermercat, hi havia la sala Niza. Allà tocava amb un grup que es deia Stils. Els dimarts i dijous a la nit i els diumenges a la tarda. En aquest lloc vaig començar a connectar amb músics i orquestres. Gent que després em va proposar fer cors per a l'Arnau, la Scala... I per gravar anuncis de la tele...» Espots com el de la cervesa San Miguel, en què cantava She's so beautiful de Cliff Richards «amb una veu més esquinçada, agressiva, rockera». I que el va ajudar a acabar de definir el seu estil.

L'última cosa que va fer abans de reencarnar-se en Sergio Dalma, segueix relatant, va tenir l'antiga discoteca Shadow com a escenari. Abans havia estat la mítica sala Emporium i després va passar a dir-se Metròpolis al reorientar-se com a sala de teatre Muntaner. «Interpretàvem música dels anys 60. Amado Jaén, el baixista de Los Diablos, em va proposar muntar una banda per tocar cançons de Los Sírex , Nino Bravo, Elton John... Jo tenia doncs això, 17 anyets, i la resta del grup gairebé 50. Vaig ser una esponja. Sabia que havia d'aprendre al màxim amb ells».

Dalma, bé, Capdevila, va aprendre a tocar la guitarra «en les típiques activitats extraescolars». I va ser el mateix professor el que el va encoratjar a convertir-se en vocalista: «Tu el que has de fer és cantar». «Conec un grup semiprofessional que està buscant cantant, ¿per què no t'hi presentes?».

JOSEP CAPDEVILA Y SU BANDA SONORA / La formació va acabar dient-se Josep Capdevila y su Banda Sonora. «En tinc grans records. Una nit, sortint d'aquí amb els meus productors, Josep Llobell i Álex Soler, vam anar a trobar-nos amb Luís Gómez Escolar perquè fes les cançons del meu primer disc, Esa chica es mía». El primer punt d'inflexió de la seva carrera. Ja tenia discogràfica (el segell Horus). La resta és arxiconeguda: el seu gran salt a la fama a Eurovisió amb un tema que va incloure al seu segon àlbum i que portarà enganxat tota la vida: Bailar pegados.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

VANESA MARTÍN, ALBORÁN I NEK / Una peça que recull al seu recent llançament, #YoEstuveAllí. Un directe de la seva actual gira en què per primera vegada en la seva trajectòria incorpora un DVD amb la seva actuació a Las Ventas de Madrid (el 20 de setembre). I en què va comptar amb tres convidats: Pablo Alborán, Nek, -«amb tots dos ja havia treballat»-; i Vanesa Martín, «una gran lluitadora i un dels millors exponents que hi ha en la cançó d'autor».

El recital del Liceu no suposarà el seu debut a la sala. El 2010 va rematar allà la seva gira de Trece. Ara és la continuació de Cadore 33, amb què ja va recalar a l'Auditori del Fòrum amb dos apoteòsics concerts. «El disc és d'un bolo a Madrid. I com que sóc català, volia un escenari i unes dates màgiques: el Liceu en plenes festes de Nadal».