Muñoz Molina torna a Lisboa

Alguns llocs alberguen magnetismes que permeten viatjar en el temps amb una simple evocació. Per a Antonio Muñoz Molina (Úbeda, Jaén, 1956), Lisboa és un d'aquests llocs que semblen transcendir la casuística dels mapes. Aquí va fugir el 1968 l'assassí de Martin Luther King, James Earl Ray, amb l'esperança d'aconseguir un visat per escapar a Angola, i a aquesta mateixa ciutat va arribar l'autor 19 anys més tard buscant inspiració per escriure El invierno en Lisboa, l'obra que el va consagrar com a novel·lista. Aquesta coincidència està en l'origen i el desenvolupament de Como la sombra que se va (Seix Barral), la seva última novel·la, que acaba d'arribar a les llibreries.

Com si seguís el curs atzarós d'una planta enfiladissa, l'autor trena en el llibre la història de Ray amb la seva personal, recolzant-se en la vasta documentació que hi ha acumulada sobre l'assassinat del líder afroamericà i en els records de la seva immersió lisboeta de finals dels anys 80. Els salts en el temps i els canvis de veu narrativa són continus al llarg de les 527 pàgines del llibre.

ESCRIURE SENSE PLA / No són casuals aquestes ziga-zagues, sinó buscades. Muñoz Molina reconeix que ha hagut de mirar-se al mirall del temps per escriure aquesta obra i ha detectat una diferència nuclear entre aquell i aquest novel·lista que té molt a veure amb la forma com ha plantejat el llibre. «Abans creia més en l'estructura de la novel·la. Havia de tenir un principi i un desenllaç. Ara sento que escriure és deixar-te portar a cegues de forma atzarosa, fugint de complir un pla prèviament traçat», diu a tomb d'una narració en què ell és un protagonista més del repartiment i on la seva indagació rere els passos de Ray a Lisboa i a Memphis, la ciutat on va cometre el seu famós assassinat, constitueix una part fonamental de la trama.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

«Un no escriu novel·les sobre el que el preocupa. Per a això escriu assajos. La novel·la la fas sobre allò que no entens i et commou», raona l'escriptor. En el seu cas, hi havia un doble vincle personal amb aquesta història: a la seva «obsessió» per Martin Luther King i el moviment dels drets civils als Estats Units, del qual es declara admirador, s'unien algunes paradoxes de la seva biografia: el seu fill Arturo -a la seva casa de Lisboa va ara l'autor per documentar-se- va néixer mentre ell buscava inspiració en aquesta mateixa ciutat fa 27 anys. «No tenia previst que el meu passat estigués tan present en la novel·la, però, gairebé sense buscar-ho, m'he vist obligat a fer un examen de consciència i a preguntar-me com era jo llavors i com sóc ara», confessa l'autor.

Avançant-se a les inquietuds que una mirada tan personal de la novel·la pugui generar en els seus lectors, Muñoz Molina avisa: «Els meus herois literaris més grans són els que van escriure amb total llibertat, atrevint-se a canviar de veu quan ho van veure convenient al llarg del relat i a saltar d'escenari quan els va venir de gust. Si la vida no té un pla, encara menys el pot tenir una novel·la».