Tot semblava mentida

Abunden en la ficció els impostors que s'inventen una identitat postissa i l'alimenten durant anys o dècades fins que el perímetre de la mentida és de tant calibre que acaba explotant. També abunden en la realitat els mentiders compulsius i entabanadors farsants, uns inofensius i fins i tot benintencionats i altres perjudicials per no dir letals, com el fals metge Jean-Claude Roman que, el 1993, va assassinar els seus pares, dona i fills quan la impostura es va fer insostenible. Emmanuel Carrère va escriure sobre el seu cas un llibre commovedor, L'adversari, que cita Javier Cercas i amb el qual El impostor guarda algunes semblances, més que amb A sang freda, de Truman Capote, l'altre títol que surt a col·lació com a paradigma de la «novel·la sense ficció» (la non fiction novel dels americans). Així anomena Cercas el relat real que, sense derivar en reportatge ni en una crònica, renuncia als luxes de la imaginació i cenyeix les seves dades a la realitat verificable. Aquesta és, doncs, una novel·la sense ficció sobre un impostor: Enric Marco, el vell president de l'Amical de Mauthausen que el 2005 va ser desemmascarat per l'historiador Benito Bermejo. Afirmar això, no obstant, és, amb aquest llibre, no dir gairebé res.

Perquè El impostor també és una conscienciosa investigació en què Cercas treu a la llum l'increïble embull de mentides amb què va anar ordint Marco la seva vida pública i fins i tot privada, lucrant-se de la credulitat de la majoria i de l'extrema discreció dels que van recelar d'aquell suposat deportat nazi -massa enèrgic, massa loquaç- al camp de Flossenbürg. És, així mateix, un magistral exercici de regulació i control narratius, en què el que es diu, s'anticipa i es recapitula està mesurat i subjecte al procés de descobriment. És un retrat impecable d'un narcisista delirant que, sent un home corrent, va voler destacar de la resta i situar-se a la talla d'heroi amb l'única ajuda de la seva facúndia, el seu histrionisme i la seva habilitat per barrejar mentides i veritats (una emulsió que sempre dóna una mentida).

Però, tot i ser aquestes virtuts de pes, el que converteix El impostor en una obra memorable és que, a més, compromet un autoretrat despietat del seu autor i una reflexió sobre la pròpia obra. I és que Marco opera com un mirall del mateix Cercas, que es veu com una espècie d'impostor també per haver utilitzat la memòria col·lectiva per armar amb aquesta una carrera d'escriptor d'èxit. No cal dir que els escrúpols del Cercas narrador no resisteixen la comparació amb la superxeria de Marco i, no obstant, li donen ocasió per a un acarament vibrant entre tots dos: l'escena, somiada (l'única ficcional del llibre), és un homenatge al diàleg que Miguel de Unamuno va sostenir amb el seu personatge Augusto Pérez a Niebla (1914), on aquest va alertar el seu creador que també ell podia ser només una criatura il·lusòria.

VERITAT I MENTIDA / Encara que aquí la relació entre autor i personatge té un subtext més antic: el Quixot, perquè, com l'hidalgo manxec, Marco va voler ser el que no era i va actuar com si anhelés que en el futur un escriptor donés compte de les seves fingides gestes contra el feixisme. Cervantes va ser una necessitat del Quixot i, al final, va salvar Alonso Quijano dels seus deliris cavallerescos. Cercas es planteja si ell també ha de salvar Marco des de la literatura, però si es produeix o no l'absolució haurà de decidir-ho el lector. Una novel·la factual que remou l'ètica de la ficció i cava fondo en la línia que defineix el que és verdader.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

EL IMPOSTOR. Javier Cercas

Random House. 420 pàg. 22,90 €