Anar al contingut

Pink Floyd. Capítol final

El grup progressiu torna a la vida fugaçment amb 'The endless river', un disc basat en sessions del 1993

JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

Les sessions de The division bell, l'últim treball d'estudi de Pink Floyd, el 1993, tenien el seu costat ocult: hores i hores de música gravada, principalment instrumental, que mostraven un grup més interessat a reviure el seu so progressiu, planador, dels anys 70 que a construir cançons per ocupar el hit parade. Una selecció d'aquelles sessions, 18 composicions que duren 52 minuts, enriquides amb noves pistes gravades per David Gilmour i Nick Mason amb un ampli equip de col·laboradors. És, ara sí, l'últim disc de Pink Floyd, el seu punt final, o així ho ha anunciat Gilmour.

The endless river, que, com Queen forever, surt demà a la venda, pot agradar als fans de la versió clàssica de Pink Floyd, la de les peces ambientals, envoltades dels teclats místics de Rick Wright, de ritmes apaïsats i construccions catedralícies. No mostra perfils inèdits del grup, ni revela inquietuds electròniques fruit de l'amistat del grup, als 90, amb The Orb, com es va insinuar fa uns mesos. Sona indubtablement a Pink Floyd, i porta al cap moments icònics de principis dels 70, com l'àlbum Meddle i peces com Echoes, de Wright.

El teclista, que va morir el 2008, és un sigil·lós protagonista del disc, i la seva firma apareix en l'autoria d'11 de les cançons, tres d'elles en solitari. L'altre pol compositiu és Gilmour, que ha portat, a més a més, les regnes de la producció juntament amb Phil Manzanera (l'exguitarrista de Roxy Music), el repescat Andy Jackson i Youth (baixista de Killing Joke, responsable de gravacions de The Verve, Embrace i altres grups). Alimenta, encara més si és possible, els aires d'elegia que envolten el disc en l'absència de Scott Thorgerson, responsable, sol o amb els seus col·legues d'Hipgnosis, del disseny gràfic de la majoria d'àlbums de Pink Floyd, i que va morir l'any passat. El concepte plàstic de The endless river, oníric i melancòlic, va a càrrec del seu col·lega d'equip Audrey Powell i de l'egipci Ahmed Emad Eldin.

El disc s'obre amb Things left unsaid..., un títol que apunta a la voluntat de Gilmour i Mason d'acabar un diàleg que havia quedat obert. Donen la benvinguda els teclats de Wright amb una boirina ambiental que deriva en uns plans còsmics, amb notes aèries de guitarra, en la transició a la següent peça, It's what we do, que evoca la introducció de Shine on your crazy diamond. Les cançons se succeeixen sense pauses, encadenant seqüències majestuoses, alçant el to (l'èpica seqüència de Sum i Skins) i buscant plans emotius a Anisina, que acull un solo de saxo que no va a càrrec de Dick Parry, empleat històric del grup, sinó de l'israelià Gilad Atzmon (jazzmen a qui Robert Wyatt va fitxar en les seves últimes obres). Sí que hi intervenen altres músics associats en el passat a Pink Floyd, com Guy Pratt (baix) i el productor Bob Ezrin, així com la cantant Durga McBroom, que es fa sentir en tres peces. Encara que la veu més sorprenent és la del científic Stephen Hawking, que irromp samplejada, amb un tractament electrònic, en una peça titulada Talkin' Hawkin'.

PODER ESPIRITUAL

L'arquitectura tradicional del grup es mostra a la vigorosa Allons-y i, en el clímax del disc, Louder than words, en què irromp, per fi, la veu de Gilmour, acompanyada per una massa coral amb reflexos espirituals. «Són més fortes que les paraules / les coses que fem / És més forta que les paraules / la manera com les despleguem». Missatge que sembla apel·lar enigmàticament a l'energia latent que ha impulsat Pink Floyd durant prop de cinc dècades, més enllà dels silencis i, potser, de la seva pròpia liquidació. Així culmina The endless river, el disc que, segons sembla, escriu l'últim capítol d'aquest grup fonamental, que va portar l'experimentació en el rock als estadis, i que Roger Waters, absent en aquesta operació, va pretendre liquidar, ingènuament, l'any 1983 amb The final cut. 

Temes: Música

0 Comentaris
cargando