Guadalupe Nettel guanya l'Herralde

Ha transcorregut gairebé una dècada i una trajectòria brillant des que Gua-dalupe Nettel (Ciutat de Mèxic, 1973 ) va quedar a la llista dels finalistes del premi Herralde amb la seva primera novel·la, El huesped. Ahir l'escriptora mexicana va ser la guanyadora absoluta del premi en la seva 32a edició amb Después del invierno, i va tancar així un cercle que ha fet que sigui una de les narradores més rares i inquietants -en sintonia amb Clarice Lispector , Jane Bowles o Silvina Ocampo-  de l'actual literatura llatinoamericana. I és que, com indica l'autora a qui humorísticament li sap greu que en els últims temps el que és estrany s'hagi posat de moda:  «Ningú és normal si se'l mira molt de prop i a mi m'agrada enfocar els defectes que la gent intenta amagar». Amb Nettel, l'escriptor cordovès Manuel Moyano (Còrdova, 1963), criat a Barcelona i actual resident a Molina de Segura, Múrcia, ha resultat finalista gràcies a l'original novel·la El imperio de Yegorov.

Amor i mort són els ingredients essencials de la novel·la de Nettel, que acostumada a les distàncies curtes -és una excel·lent contista- sent que aquesta obra de 280 pàgines és gairebé una novel·la riu per als seus habituals paràmetres. Els passos de Claudio, un cubà resident a Nova York amb una complexa vida sentimental, i de Cecilia, que manté una relació amb un noi a qui agrada passejar pels cementiris, s'entrecreuaran a París en una història obsessiva marcada pel dol. «Els meus personatges són  dos neuròtics de diversa índole i he volgut retratar-los amb un punt hilarant. També el fet que tots dos siguin emigrants condiciona la seva estranyesa existencial davant del món», explica.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

No hi ha en aquest cas una intenció confessa per part de l'autora de fer autoficció, una cosa que sí que la movia en la seva obra més coneguda, El cuerpo en que nací, exploració de com la va condicionar la visió reduïda d'un ull per un defecte congènit. En aquest cas convergeixen el seu amor pels cementiris, haver viscut gairebé sis anys a París i 15 a França i moltes històries d'amics i coneguts que va construir com un collage i va filtrar gràcies a l'ambigüitat de la ficció. «Juan Villoro diu que la deessa dels escriptors hauria de ser la hiena perquè, com ells, s'alimenta de trossos palpitants de vida». Com que actualment l'escriptora viu a Mèxic, país que defineix com «un infern» on es comptabilitzen «30.000 desapareguts en vuit anys i la troballa diàriament de fosses amb cadàvers torturats», també sent que tota aquesta violència s'ha filtrat en les seves ficcions de forma més íntima i apareix soterrada en l'àmbit de la família. «La meva posició sobre el que passa al meu país queda per als articles periodístics».

ÒPERA ROCK / A mitges narració d'aventures, a mitges thriller distòpic, El imperio de Yegorov de Manuel Moyano, fins ara acreditat contista, amb un particular gust pel que és extraordinari, es passa aquí a la novel·la. En aquest cas a una curiosa novel·la sense veu narradora que va enllaçant diversos documents, cartes, articles periodístics, sms, prospectes farmacèutics i un testament per armar una òpera rock amb molta intriga que es posa a caminar quan a la dècada dels anys 60 una estudiant japonesa contrau una rara malaltia a Papua-Nova Guinea mentre busca una tribu perduda. «Em va costar trobar la seva estructura final però vaig escriure el gruix de la novel·la en només 15 dies. A més a més. la vaig dotar d'un to humorístic satíric que em va divertir enormement i que espero que es transmeti al lector», explica l'autor.