Estocolm assalta el BAM

Són massa els artistes que rarament transcendeixen l'èxit a la seva pròpia terra i es fan populars en altres regions del món, però Suècia es pot vanagloriar de comptar amb una de les més fructíferes escenes pop del món. Potser és per l'aigua. O potser per les baixes temperatures, que  conviden a quedar-se a casa aprenent a fer les millors cançons.

El BAM d'aquest any tenia Estocolm com a ciutat convidada, i dimarts a la nit es va poder disfrutar de fins a sis promeses sueques a la plaça de Joan Coromines i la plaça dels Àngels. A la primera, va obrir foc Mariam The Believer, projecte en solitari de Mariam Wallentin (del duo de pop avantguardista Wildbirds & Peacedrums). El seu estil és exòtic i teatral, pròxim a Kate Bush. Però quan més convenç és quan més conservadora es posa, com en la balada To conquer pain with love que podia portar records de Judee Sill.

ARRELS AFRICANES / A la mateixa plaça va actuar (i triomfar) Seinabo Sey, artista soul-pop d'arrels africanes que unifica el dramatisme d'Adele amb un disseny sonor més urbà i dirigit al club; i Zhala, una protegida de Robyn (la personal popstar sueca) que recorda menys la seva padrina que altres suecs, els esquizoides, àcids The Knife.

La plaça dels Àngels va acollir primer Postiljonen (El cartero), un trio de pop electrònic nocturn i melancòlic, il·luminat amb el neó de M83 i la banda sonora de Drive. Per desgràcia, les bases van sonar molt baixes fins a més o menys la meitat de l'actuació. El grup va agafar cos en la recta final amb Supreme, All that we had is lost i la semipopular Atlantis.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

So impol·lut, pristí i impactant, en canvi, amb Frida Sundemo, que en un món ideal ja seria una estrella global. Les seves cançons conjuguen partitures exquisides (la tornada de Neon) amb una producció electrònica de delicada filatura i disposada de forma sublim. I després hi ha aquella veu soprano aèria, és clar. Ni una sola cançó dolenta: el triplet en crescendo rítmic format per Neon, Home i Indigo; la balada For you, love; dos clímaxs emocionals com Snow i la final A million years... Un deu.

Un aprovat justet, en canvi, per a NONONO, encara que siguin més famosos que Frida, tot gràcies a l'anunci que té el seu (efectiu, per altra banda) Pumpin' blood com a banda sonora.