Willem Dafoe «Pasolini era molt preclar i un visionari»

El cineasta Abel Ferrara (esquerra) fa broma, ahir, en el festival de Sant Sebastià, amb l’actor Willem Dafoe, a qui ha dirigit a ’Pasolini’.

El cineasta Abel Ferrara (esquerra) fa broma, ahir, en el festival de Sant Sebastià, amb l’actor Willem Dafoe, a qui ha dirigit a ’Pasolini’. / EFE / JAVIER ETXEZARRETA

4
Es llegeix en minuts
NANDO SALVÀ

Pasolini, presentada ahir al festival de cine de Sant Sebastià, Willem Dafoe dóna vida al mític cineasta i poeta del mateix nom. Dirigida per Abel Ferrara, la pel·lícula és un viatge oníric a través de moments compresos entre les últimes hores que van conduir al brutal assassinat del geni, el 2 de novembre del 1975 en misterioses circumstàncies, que permeten entreveure les seves creences, les seves relacions i els seus desitjos.

-¿Què va aprendre de Pier Paolo Pasolini fent aquesta pel·lícula?

-Moltes coses. Tenia un cert coneixement sobre ell perquè sempre em va interessar la seva feina com a director. La meva dona, que és italiana, em va descobrir la seva faceta com a poeta. A més, vaig llegir molt material biogràfic i també assajos i articles que va escriure, que em van fascinar i em van inspirar. Pasolini era molt preclar i un visionari.

-¿Quins van ser els principals perills que va afrontar al posar-se a la seva pell?

-Vaig intentar evitar el tipus d'ostentós enfocament psicològic en què sovint cauen les pel·lícules basades en personatges reals. Es tractava de ser respectuós i fidel però també lliure. No vaig voler dir-li a l'espectador qui és Pasolini. Això és impossible. Més aviat vaig intentar penetrar a la seva ment i expressar el seu estat mental, meditar sobre les seves idees, i parlar del que va fer en el seu últim dia de forma evocadora per donar pistes sobre la seva personalitat.

-¿Per què creu que la figura de Pasolini segueix sent rellevant en l'actualitat?

-Va ser capaç de preveure cap on anava la societat. Les seves pors sobre com la societat havia perdut la seva ànima, i sobre la corrupció, sobre el consumisme, sobre la falsa tolerància i sobre la falsa llibertat, tenen plena vigència. Va saber que els avenços tecnològics ens farien anar cap endavant però a la vegada ens farien retrocedir. Va veure el boom econòmic d'Itàlia i va anticipar el que estava fent a la gent, i va expressar de forma molt articulada el preu que els individus n'haurien de pagar com a individus.

-Si Pasolini fos viu, ¿hauria treballat amb ell?

-Ho hauria intentat, però ell preferia treballar amb actors no professionals. He de dir que diverses de les meves pel·lícules favorites estan protagonitzades per no actors, com les de Carlos Reygadas. Una vegada em vaig trobar amb Carlos i li vaig dir que m'encantaria treballar amb ell. «M'agrades, Willem, però jo treballo amb no actors», em va contestar. I de sobte em va semblar molt estrany: sóc un actor, i per treballar amb un director a qui admiro he de convertir-me en no actor.

-¿Creu que podria desaprendre el que ha après durant la seva carrera fins ara, treballar com ho fa un no actor?

-Sí, ho he fet. Té a veure amb on situes el teu ego i la teva ambició, el que esperes obtenir d'una pel·lícula. La meva ambició és perdre'm dins dels meus personatges. Les interpretacions que més m'agraden són aquelles en què no pots veure l'actor. Veient Pasolini hi ha moments en què no m'arribo a reconèixer a mi mateix, i això que no m'assemblo gens a ell físicament.

-És la quarta vegada que treballa a les ordres d'Abel Ferrara. ¿Són ànimes bessones?

-Sí. Tinc la intenció de seguir-ho fent principalment per una raó: perquè està boig. I per a ell fer cine és una aventura, i una cosa misteriosa, i confusa. I fa pel·lícules personals. Algunes d'elles són millors que d'altres, però amb ell sempre aprens coses. Ara és molt més disciplinat que abans. Tothom sap com era de procliu als mals hàbits, i ha trencat amb tot allò. És més de fiar. Recordo que sovint es veia obligat a abandonar el rodatge perquè no s'aguantava dret. A vegades oferia el mateix paper a tres o quatre actors a la vegada, i després no se'n recordava.

-¿En alguna ocasió ha rebutjat una pel·lícula que Ferrara li hagués ofert?

-Sí, però no diré quina. He sentit moltes vegades gent dient: «¿Saps aquesta pel·lícula, Platoon? Em van oferir el paper i el vaig rebutjar, i va anar a parar a aquell tal Willem Dafoe». Aquest tipus de comentaris em semblen molt lletjos.

-Confirmen el que sol dir-se de l'ego dels actors, de la seva competitivitat... 

-Jo no en diria ego, crec que és una altra cosa. Un actor fa una cosa que després es convertirà en una altra de diferent: fins i tot una mala interpretació pot semblar boníssima gràcies a un bon director i un bon cinematògraf. Això converteix els actors en gent profundament insegura i necessitada d'elogis.

Notícies relacionades

-¿Diria que directors com Abel Ferrara o Lars Von Trier són d'alguna manera hereus de Pasolini?

-No em correspon a mi fer aquesta mena de connexions entre directors. Això no m'ajuda com a actor. Pensava que això les corresponia a vostès. Però reconec que, definitivament, directors com Lars i Abel estan connectats amb Pasolini. I suposo que tampoc és casual que jo senti aquesta inclinació per treballar amb ells.