La llegenda d'Al Pacino reviu a la Mostra

Al Pacino és una llegenda viva. Al llarg de més de 40 anys ha creat personatges que seran recordats mentre seguim parlant de cine. I, tot i això, ens hem acostumat a oblidar-nos-en. Després de protagonitzar el thriller Insomnio (2002), l'actor de 71 anys es va abocar a un ràpid i dramàtic declivi, i va malmetre tota la reputació guanyada a través de clàssics com El padrí (1972), El precio del poder (1983) i Atrapat pel passat (1993) a causa de les seves males eleccions professionals i sobretot a la seva tendència al tic, als escarafalls i a l'histerisme. Quan va participar en el vehicle d'Adam Sandler Jack y su gemela (2011), molts el van donar per artísticament mort.

Per això, un està temptat de fer servir la paraula resurrecció per referir-se al que va passar ahir a Venècia: Pacino va anar a la Mostra per presentar-hi dues pel·lícules que contenen ni més ni menys que les dues millors interpretacions que l'actor ha ofert per a la pantalla gran en més d'una dècada. A The humbling, dirigida per Barry Levinson, Pacino dóna vida a un actor en declivi que viu un idil·li amb una jove lesbiana; a la nova pel·lícula de David Gordon Green, Manglehorn, interpreta un home turmentat per la memòria de l'amor de la seva vida.

Dir que Pacino és el millor de les dues pel·lícules és gairebé caure en l'obvietat, ja que l'actor no només ocupa el centre absolut de totes dues, sinó que fins i tot és el que els dóna la seva raó de ser. Considerar el seu treball en el dos films en conjunt té sentit no tan sols per la seva presentació a la Mostra a manera de programa doble, sinó perquè els protagonistes de totes dues són homes en crisi amb una psicologia que és un misteri sobretot per a ells mateixos, individus destruïts per la pèrdua i el fracàs i envaïts per la depressió. «Potser jo mateix estigui deprimit, encara que si és així no me n'he adonat», va bromejar ahir Pacino al meditar sobre la seva connexió amb ells.

Notícies relacionades

Un improbable 'amor fou'

Daniel Burman: "No vaig al cine a torturar-me"

DISFRUTANT DE SER ACTOR / El vincle és especialment evident, per descomptat, a The humbling, adaptació molt lliure de la penúltima novel·la de Philip Roth. Retrata un actor que ha perdut el seu talent interpretatiu i en certa mesura la seva connexió amb la realitat, i que es prepara per transitar la recta final de la seva carrera i potser també de la seva vida. És fàcil imaginar-se per què Pacino es va sentir atret pel personatge. «Aquest mateix matí he pensat que hauria de retirar-me, però ara que estic al davant dels periodistes m'he recordat que m'ho passo molt bé amb això», va fer broma l'actor, i va afegir: «Sento que per a mi l'avió encara no ha aterrat». Més complex, en tot cas, és el seu treball a Manglehorn, en la pell d'un home emocionalment discapacitat i verinosament ressentit. Es tracta d'un personatge difícil d'estimar, però que Pacino converteix en fascinant.

Cap d'aquestes dues pel·lícules és perfecta. The humbling no aconsegueix que el seu idil·li central prengui vida de veritat, i fa bandades massa agressives entre la comèdia i la tragèdia. I Manglehorn es percep aixafada per la pesadesa de les seves metàfores -el protagonista és manyà, perquè viu en una presó creada per ell mateix, però posseeix la clau per sortir-ne-. Però el millor de totes dues es pot localitzar en Pacino, en la melancolia que la seva mirada encapsula, en la seva precisa forma de carregar amb el seu cos gastat. Pot ser que el seu pas per Venècia no acabi significant una autèntica resurrecció, però sens dubte és un recordatori de per què és i serà un dels grans.