González Iñárritu vola alt

De cara a l'any que ve, els responsables de la Mostra de Venècia haurien de trucar a Guillermo del Toro. Perquè seleccionar directors mexicans per inaugurar el certamen els funciona: va quedar demostrat ara fa just 12 mesos quan Alfonso Cuarón va presentar aquí Gravity entre aplaudiments i ovacions, i es va confirmar ahir amb l'aclamada presentació en societat de Birdman, la cinquena pel·lícula d'Alejandro González Iñárritu. O potser hauria de ser Del Toro qui fes la trucada. Cuarón ha omplert la seva vitrina de premis aquest any, i és impossible imaginar-se Birdman, història d'un actor en hores baixes que inverteix tots els diners i tota l'ànima en un muntatge teatral, absent dels pròxims Oscar. És la millor pel·lícula d'Iñárritu.

Sens dubte, l'èxit més visible del film és de naturalesa tècnica. Birdman és una successió d'escenes rodades sense talls i muntades amb l'objectiu de generar la il·lusió que tota la pel·lícula -o gairebé- transcorre al llarg d'un únic pla de dues hores. És una enlluernadora virgueria, però la seva intenció no és només fascinar. Resulta essencial per demostrar que actuar en el cine és més fàcil que fer-ho en teatre, on no hi ha possibilitat d'amagar interpretacions mediocres amb trucs de muntatge.

UN SUPERHEROI / I això sens dubte incumbeix Riggan Thomas (Michael Keaton). La seva decisió de donar vida a un superheroi anomenat Birdman un parell de dècades enrere va fer que ni la crítica ni el públic se'l prenguessin seriosament durant la resta de la seva carrera. Per a ell, conquistar Broadway és un intent desesperat d'obtenir certa dignitat. Però l'ombra de l'home ocell és molt allargada: l'actor creu veure i sentir el personatge donant-li consells o reprimint-lo com un amic imaginari, fins i tot creu que és capaç de moure objectes amb la ment.

Com els personatges sovint vampiritzen els actors que els donen vida és només un dels temes de la pel·lícula. També parla de la diferència entre la fama i el prestigi i de la dicotomia entre art i comerç, i critica una cultura pop obsessionada amb els homes amb capa i antifaç, la banalitat de les xarxes socials, l'ofici de la crítica i l'immens ego dels actors.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

També és una pel·lícula sobre renéixer. En aquest sentit, és inevitable establir connexions entre Riggan Thomas i Michael Keaton, que es va fer cèlebre donant vida a Batman i després no va ser capaç de trobar un paper que el mantingués rellevant. Per ell, Birdman és sens dubte un ressorgiment. I un està temptat de catalogar-la de canvi de rumb també pel director, una idea amb la qual ell mateix sembla coquetejar (en els crèdits s'ha substituït el primer cognom per una simple G). Perquè si Amores perros (2000), 21 gramos (2003), Babel (2006) i Biutiful (2010) eren manipuladors melodrames entestats a donar-nos lliçons sobre la vida, Birdman està tan faltada de sentimentalisme com plena de salvatge sentit de l'humor.

Per això, és una pena que Iñárritu no pugui esquivar del tot els seus instints més pretensiosos i en última instància doti el personatge d'una dimensió tràgica, i sacrificar amb això l'elegantíssim equilibri entre comèdia i drama aconseguit fins llavors. Així mateix, tractant-se d'una pel·lícula que es queixa de la idiotesa del públic, Birdman a estones s'entesta a tractar-nos com a idiotes, al posar de forma insistent i innecessària les seves reflexions en boca dels personatges. Pot ser que Alejandro G. Iñarritu no s'hagi encara esmunyit del seu propi home ocell. Però s'hi esforça.