Un futur de sequera eterna

La literatura nòrdica es revela multifuncional, capaç de produir novel·la negra, gran literatura sense d'altres adjectius i també aquell tipus de ficcions capaces de connectar amb un nombre ampli de lectors. L'última a arribar és la finlandesa Emmi Itäranta (Tampere, 1976), que arriba recolzada per un gran èxit de vendes al seu país, en una comunitat de cinc milions d'habitants amb tan sols mig any de llum solar i moltes ànsies lectores. La novel·la La memoria del agua (Ediciones B) és una distopia (ja saben, un món no gaire allunyat d'aquest, creat per la imaginació i on no ve gaire de gust viure) i intenta seguir l'estela d'aquella ciència-ficció especulativa per la qual circulen alguns autors com Margaret Atwoo­d, Ursula K. Le Guin i el No em deixis mai de Kazuo Ishiguro, que són els seus confessos llibres de capçalera. La primera sorpresa amb l'èxit aconseguit és Itäranta, que ha passat per Barcelona de tornada de Nova York, on Harper Collins li acaba de dispensar un sonat llançament per al món anglosaxó.

L'escriptora, que en l'actualitat treballa a la Universitat de Kent com a oficinista, es va traslladar el 2008 al Regne Unit per fer un màster d'escriptura creativa. El fruit ha estat aquesta novel·la que va començar amb la idea de combinar dos interessos ben diferents, la seva curiositat per la cerimònia japonesa del te i les ganes d'alertar sobre el canvi climàtic.

Atac de nostàlgia

Perquè sí, en aquesta distopia futurista el món ha quedat assolat per una sequera i l'aigua s'ha convertit en un bé a l'abast de molt pocs. I la jove protagonista, de nom japonès, Noria Kaitio, amb prou feines arribada a la majoria d'edat, és una de les poques persones que coneixen la ubicació de les escasses fonts encara existents. «Vaig escriure aquest llibre a Anglaterra, lluny del meu país, i el vaig ambientar allà, una mica per enyorança però sobretot perquè Finlàndia, amb els seus milers de llacs, és un dels països amb més recursos d'aigua potable». De fet, l'autora ve a l'entrevista amb un paisatge estampat al vestit que molt bé podrien ser boscos escandinaus. «Me'l vaig comprar a Anglaterra, però ho vaig fer perquè em va recordar Finlàndia».

La consciència ecologista forma part del seu caràcter identitari. No es comprèn un finlandès que no en tingui. «M'he criat en plena naturalesa. A Finlàndia sempre tens un bosc a mà, perquè és un país amb bastant territori però molt despoblat. Els meus pares em van transmetre l'amor pel nostre entorn d'una manera natural, sense sermons». A l'escriptora la preocupa que hi hagi una certa laxitud de les nacions respecte a la responsabilitat pel medi ambient: «Cada dia estem veient les proves tangibles que el canvi climàtic s'està produint, com les inundacions que van afectar el Regne Unit a principis d'any. No és una cosa abstracta».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Que la protagonista sigui una dona enfrontada al pas de l'adolescència a l'edat adulta li sembla un aspecte crucial, no només perquè és el tipus d'història que li agrada llegir als llibres dels altres  -«em fascina el procés de convertir-te en un adult, que és diferent en cada persona»- sinó perquè ha volgut vincular l'experiència de fer-se gran, d'adquirir responsabilitats, amb aquesta consciència mediambiental que tant la preocupa.

Itäranta ha passat la primera prova dels lectors, però sap molt bé que és la teva segona novel·la la que et converteix en escriptora. «Perquè demostra que tens la capacitat professional de repetir-ho». Així que ara està mans a l'obra i, per què no dir-ho, amb una significativa por davant la pressió de la nova ficció, que no serà una continuació d'aquesta. «Serà una cosa independent, amb alguns elements fantàstics. No obstant, no descarto la idea de tornar a aquest món sumit en la sequera perquè permet moltes més històries».