Ricky Martin: "Es pot conquistar el món sense cantar en anglès"

En tot just sis dies, la veu de Ricky Martin (San Juan, Puerto Rico, 1971) aconseguirà ressonàncies planetàries: la seva cançó Vida serà una de les que posaran banda sonora al Mundial de futbol del Brasil. I avui toca parada i fonda a Madrid per apadrinar-la. Se sent com a casa. Al capdavall, aquest també és el seu país.

-Des del 2011 té passaport espanyol. ¿Què li sembla la que hem armat amb l'abdicació del Rei, que també és el seu rei?

-Tècnicament és cert, el Rei d'Espanya és el meu rei, però en realitat gairebé no he viscut aquí, així que no puc opinar gaire. Només puc dir que conec Felip i Letizia, que un dia em van invitar a dinar a Nova York, i em van semblar molt amables. A part d'això, em sembla fantàstic que Espanya s'expressi.

-¿Per què va sol·licitar la nacionalitat espanyola?

-Quan vaig tenir els meus fills vaig sentir la necessitat d'indagar en la meva identitat, perquè sé que algun dia ells em faran preguntes. Tinc preparades les respostes genètiques sobre mi i sobre la seva mare, però desitjava parlar-los de les meves arrels. El meu cognom procedeix del País Basc i també tinc sang corsa. Tinc ancestres mediterranis i vull que els meus fills els tinguin presents. Ells avui també estan al seu país.

-¿Van amb vostè?

-Sempre. Allà on senti que hi ha Ricky Martin, estigui segur que els seus fills són a prop. La meva vida és una mica boja, contínuament estic de viatge, però això no és cap problema per a mi ni per a ells, perquè s'hi han acostumat des que van néixer. De fet, quan estem més d'una setmana al mateix lloc, de seguida pregunten: '¿Papa, on anem ara, quan pujarem a l'avió?'. Coneixen els millors museus i zoològics del planeta, ¿quina millor cultura els puc donar que això?

-Recorda la vida dels firaires.

-Bé, per mi aquesta ha sigut l'única vida que he conegut des que era ben petitó. Era una criatura quan vaig començar al grup Menudo i allò era com treballar al circ o al teatre, tot el dia d'un costat cap a l'altre. Érem nens i a la vegada estrelles del rock and roll. I miri'm, no em falta un braç ni pateixo cap trauma. Estic molt orgullós d'aquell origen, ho repetiria amb els ulls tancats.

-Ara toca recórrer el planeta per promocionar la seva cançó del Mundial. ¿Un projecte així com neix? ¿Se li acut a vostè o li truquen de la FIFA?

-M'ho va proposar la FIFA i, òbviament, els vaig dir que sí. Només un boig podria negar-se a participar en un aparador com el Mundial de futbol. Ja vaig cantar la cançó de França'98 i em va anar genial. Però aquesta vegada he volgut que la melodia l'aportés el públic, no jo. Vam fer un concurs convidant tothom a participar-hi i ens van enviar 1.600 temes, d'on va sortir l'elegit. Aquesta última decisió la vaig prendre jo.

-Sembla que hi té la mà trencada en això de posar música a les celebracions.

-Convé no confondre's, perquè la meva vida té molts colors, hi ha moments alts i baixos, no sempre estic a dalt, i m'agrada que això també es reflecteixi en la meva música. Per això als meus discos procuro incloure-hi balades i temes intimistes. Cantar no és celebrar l'alegria tota l'estona, encara que reconec que em va molt bé amb els ritmes ballables. Sobretot en els concerts. M'agrada que la gent suï amb la meva música, que s'alliberi dels seus problemes.

-¿Com recorda l'experiència del Mundial de França de 1998?

-Va ser espectacular. Vaig poder portar el meu idioma a tots els racons del planeta, la cançó va ser número u en 70 països no hispanoparlants. ¿S'imagina què és anar a Nova Delhi i veure 50.000 persones en un estadi cantant en castellà? Per mi va ser la demostració que es pot conquistar el món sense cantar en anglès.

-¿Què ha canviat en la seva vida des d'aleshores?

-Em sento infinitament millor. El Ricky Martin de 1998 era un xaval ple d'inseguretats i conflictes que reclamava ser acceptat. Avui em sento lliure, en calma, en pau. Segueixo enganxat als escenaris, però ho visc amb menys ansietat. En aquest temps he escrit llibres, he viatjat i he consolidat el projecte filantròpic de la meva fundació, que és una activitat que m'estimula molt. És impactant escoltar un nen que ha estat obligat a entrar a la prostitució i poder-lo ajudar. He descobert que sanar el dolor aliè et canvia per dins.

-I també ha sigut pare.

-És el més important que m'ha passat. De sobte en la meva vida no hi ha pla, el pla són els meus fills, que cada dia m'ensenyen coses noves. L'artista és molt egòlatra, però tenir fills et cura, perquè et recorden que el centre de la teva vida no ets tu, sinó ells. També em protegeixen dels alts i baixos. He passat per etapes personals molt complicades, però ara no puc estar malament, he d'estar bé per a ells.

-¿Com situa en aquesta trajectòria la seva sortida de l'armari?

-Ha sigut fonamental. És cert això que diuen que la veritat sempre allibera. Anar tranquil pel carrer sense amagar-me, sense dissimular els meus sentiments ni els meus desitjos, no té preu. La llibertat és poder mirar a la gent i dir-li com ets realment, i jo he tingut la sort de conèixer aquesta sensació. L'hi recomano a tothom.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-De moment, arriba el seu nou disc, Reglas de sexo, a la tardor. ¿Què hi trobarem?

-Mantinc la meva cultura, la meva arrel, però sempre m'agrada amarar-me d'influències. Hi robaran balades poderoses, carregades d'un romanticisme molt fort, perquè en aquest temps he viscut relacions molt importants, he conegut instants d'eufòria amorosa en la intimitat que m'han marcat, i tot això apareix al disc. En definitiva, cantaré sobre què és per a mi ser home.