Una història de separació

«'Blood on the tracks', de Bob Dylan. 'Rumours', de Fleetwood Mac. 'Ladies and gentlemen we are floating in space', de Spiritualized… Els discos de ruptura, sota la insuperable inspiració del dolor i del desconcert, formen un gènere en si mateix, amb exemples tan brillants com els esmentats. El nou disc de Coldplay, 'Ghost stories', que va arribar al món ahir mateix, és una nova addició a aquest llegat: el relat en clau pop d’una separació; suposem que es tracta de la seva de Gwyneth Paltrow. Sense ser un clàssic, sí que suposa un estimable retorn del grup de Chris Martin a aquella subtilesa dels seus començaments. Repassem el repertori de l’àlbum.

'Always in my head'

Cors angelicals. Guitarra etèria. Baix ressonant. Alguns tocs de sinte. Passant de l’èpica d’estadi, Coldplay han apostat en aquesta ocasió per un minimalisme propi de The xx. «Penso en tu/No he dormit/Crec que ho faig/Però no me n’oblido», canta Martin amb un to més cru de l’habitual. El grup recupera l’emoció.

'Magic'

El primer avanç de 'Ghost stories' va ser aquest tall gairebé animat, amb influències R&B. La seva lletra indueix a pensar que, malgrat tot, Martin encara creu en l’amor. «Si m’ho preguntessis, després de tot el que hem passat/ ¿Encara creus en la màgia? / Bé, sí que hi crec».

'Ink'

Una altra vegada la influència del R&B, en aquest cas molt noranta. Es pot pensar en 'Gabrielle' (Dreams) i en 'Des’ree' (Gotta be). Tornada paradoxal, d’aparença eufòrica però regust trist: «Tot el que sé és que t’estimo, tant, que fa mal». Guitarra estil The Edge al final.

'True love'

Timbaland (productor clàssic del R&B, soci de Justin Timberlake) aporta beats a aquest lament per l’amor perdut. «T’he perdut, m’has deixat / Però una última vegada, digue’m que m’estimes / I si no, menteix-me». Lletra senzilla però ressonant i melodia encomanadissa. ¿Futur single?

'Midnight'

El millor i més atrevit del disc: un experiment ambient-pop amb la participació de Jon Hopkins, músic electrònic que ja va aparèixer en els crèdits dels seus discos anteriors. Va ser el segon avanç i mostra un camí que Coldplay hauria d’explorar.

'Another's arms'

«Mirant la tele a última hora de la nit, solies estar al meu costat, solies abraçar-me, el teu cos al meu cos». La nostàlgia de la intimitat. I el fantasma de la gelosia: el tema es diu 'Els braços d’un altre'. Un 'sample' vocal de Jane Weaver aporta una aura etèria que contrasta amb beats hip-hop.

'Oceans'

«Has de trobar-te sol en aquest món, has de trobar-te sol». Chris Martin agafa forces per al canvi que ha d’arribar. Subtil i continguda, aquesta cançó recorda els Coldplay èpics però encara delicats del debut Parachutes (2000). La més acústica i orgànica de tot el lot, amb un misteriós solo de guitarra.

'A sky full of stars'

Composta amb ajuda del temible Avicii, rei de l’EDM-country. Únic tema que serveix per a l’el·líptica i el nou single que ens atiparem de sentir aquest estiu. No és Viva la vida ni Every teardrop is a waterfall, però funciona. Això sí: no encaixa en el conjunt. Single potser sol·licitat des de dalt.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

'O'

Un altre cop sonen els cors angelicals del començament del disc. Pel títol, s’entén que Martin ha aconseguit tancar un cercle. Però deixa una porta oberta al futur: «Sempre miro cap al cel / Potser algun dia volaré al teu costat». Desacoblament conscient però relatiu.