Sergio Dalma: "No m'oblido de quin és el meu públic natural"

El més italià dels cantants espanyols, Sergio Dalma, ha tret després de quatre anys el seu primer àlbum de cançons inèdites després de submergir-se de ple en la canzone en els discos supervendes Via Dalma I i Via Dalma II. La gira de Cadore 33 va començar el cap de setmana passat a Mallorca, amb un èxit clamorós.

-¿Per què ha escollit Palma per iniciar el tour de Cadore 33?

-Gairebé sempre començo en un lloc diferent. L'última vegada que vaig estar a Palma el director de l'Auditori em va suggerir arrencar la gira aquí. Vam meditar la idea, vam arribar a l'acord de fer els assajos en aquesta sala, vam tenir la sort de programar dos dies, aconseguir sold out les dues nits i, a sobre, fer coincidir la primera data amb el dia de Sant Valentí, per fer-ho, si és possible, més especial.

-Després del doblet a les illes, n'hi espera un altre a Barcelona: els dies 28 i 29 de març. En un escenari nou per a vostè: l'Auditori del Fòrum. I també amb les entrades venudes.

-¡Sí! Em fa molta il·lusió. I en un espai diferent. Mira que hem actuat en llocs, i aquest ens faltava. És tornar a casa i retrobar-me amb les 3.000 persones que vindran a veure'm a cada una de les cites.

-Una vegada més,va ser treure el disc i enfilar-se al top de les llistes. ¿Un acaba immunitzant-se a l'èxit?

-Sóc un artista que no ho ha tingut fàcil. Potser el que passa és que estic recollint els fruits d'un treball, d'un esforç. Cada vegada vols apujar el llistó, però el que no pots pretendre és oblidar-te del teu públic natural. A mi ni se m'acudiria intentar sorprendre els adolescents, si bé és cert que tinc seguidors de diferents generacions.

-Després de dos discos de versions de clàssics italians, va decidir treure un àlbum de peces inèdites.

-Sí, a l'emoció de treure un disc nou s'hi va sumar el fet que es tractava de cançons noves, i això va fer que aflorés un nou vertigen.

-¿Per què ha recorregut al productor Claudio Guidetti, el mateix de Via Dalma I i Via Dalma II?

-Ens entenem molt bé. Tenim una forma d'entendre la música molt semblant. Després del segon Via Dalma, ens venia de gust afrontar aquest desafiament junts. I tot va fluir. Ja sabia que és molt capaç d'aconseguir que tot vagi creixent amb els arranjaments, de desenvolupar la veu com un instrument.

-Estilísticament hi ha un cert viratge cap a ritmes més dinàmics, potser cap a un pop més rocker. ¿És intencionat?

-Cada disc de Sergio Dalma és diferent. Intento que hi hagi un tant per cent de balades i de peces més animades. Aquesta vegada potser em van arribar més peces rítmiques, sí. Però sempre que m'envien temes, més enllà de l'estil, busco directament que m'emocioni. I que s'adapti a la meva manera de cantar.

-El seu fill Sergi, de 18 anys, ha dit que la seva cançó preferida del disc és precisament una de les més rítmiques: Recuerdo crónico.

-Sí, l'autor és Jorge Marazu, que ja m'havia compost Miedo i l'havia publicat en un àlbum anterior. Quan la vaig sentir, la vaig interpretar com un regal i vaig veure que podia funcionar molt bé.

-I torna a facturar un compacte amb regust trist. Molts acabaran convençuts que Sergio Dalma és un home trist...

-¡És cert! I em sembla molt curiós. Ara precisament amb els temps que corren el que s'ha de fer és animar, no entristir. M'agradaria que m'arribessin lletres més alegres. Més d'acord amb la meva manera de ser: ¡Sóc una persona positiva i optimista! Però aquest és el tarannà que tenim els mediterranis, que no deixem de ser masoquistes, entre cometes [rialles].

-El títol del disc fa referència al carrer de Milà on hi havia l'estudi de gravació. En el seu cas, tots els carrers porten a... Itàlia.

-¡Si fins i tot la meva Eurovisió amb Bailar pegados va ser a Roma! Itàlia sempre ha estat present en la meva vida. La cançó italiana era la que escoltava a casa meva: Cocciante, Battista... He crescut i he estimat amb aquesta música, que tard o d'hora havia de fer meva.

-Des de fa 23 anys viu a Madrid. ¿Li demanen molt que expliqui què està passant amb el tema del sobiranisme a Catalunya?

-No. No he tingut mai la sensació que no em deixessin exercir de català. Segueixo llegint en català, parlo en català amb el meu fill, amb els meus pares. Però no aconsegueixo veure, no aconsegueixo entreveure una Catalunya fora d'Espanya. Sí que crec que estaria bé que es permetés que el poble es pronunciés, i comprovar realment la voluntat de la gent. Tot això no deixa de ser una situació que han creat els polítics. Falta un diàleg amb el Govern de Madrid. S'ha d'intentar entendre les dues parts i aconseguir que els dos bàndols se sentin còmodes.

Notícies relacionades

Sergio Dalma, l'últim romàntic

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

-Des del 2003 ha anat incorporant una peça en català en cada disc.

-Va ser idea de José Luis Broc, el que era director de promoció de Polygram, una persona molt estimada i a qui dec molt. Va ser ell qui em va plantejar, ¿per què no cantes en català? Va costar convèncer la discogràfica. El tema en català surt a la mateixa edició, a Catalunya i a fora. Però va resultar que aquell primer any em van donar el Premi de la Música a la millor cançó en català (Deixa'm estimar-te). Era una multinacional molt nacional. Ara que treballo a la mateixa companyia que el grup Manel, ja ni m'ho pregunten.