Aramburu se'n riu dels poetastres

Algun escriptor recordava ahir les extraordinàries jornades literàries viscudes amb Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), gran paio, per acabar adonant-se, arrufant el nas, que potser l'escriptor donostiarra, establert a Alemanya des de fa 20 anys, hagi utilitzat aquella experiència per tirar amb bala en la seva última novel·la.

Ávidas pretensiones, memorable títol, que li ha valgut a Aramburu el premi Biblioteca Breve 2014, és un retrat immisericordiós de la vida literària, això que, com diria Juan Marsé i com va recordar ahir Pere Gimferrer, membre del jurat, mai s'ha de confondre amb la literatura. És a dir, que l'autor ha tornat a afilar la seva mirada satírica -demostrada amb solvència en novel·les com Fuegos con limón o Viaje con Clara por Alemania- per retratar la fauna que pul·lula en una trobada poètica en què els 29 poetes assistents, amb ganes de festa i intencions viperines, es dediquen a menjar, beure, drogar-se i deixar verd el proïsme. Aramburu assegura que la seva voluntat no és fer un retrat reconeixible de ningú, encara que s'hagi inspirat en l'alemany Grup 47, que solia utilitzar un tron en què els seus membres

-ni més ni menys que Gunther Grass, Hans Magnus Enzensberger, Heinrich Böll i Siegfried Lenz, entre altres- es dedicaven a llegir i més tard eren objecte de crítiques molt àcides per part dels seus col·legues.

Per allò de les interpretacions, Caballero Bonald i Gimferrer, membres del jurat, no només van elogiar la novel·la sinó que també -i potser per al·lusions perquè tots dos hi apareixen citats- van voler deixar ben  clar que «els seus personatges no són poetes ni gairebé escriptors». Es tracta més aviat de poetastres.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

AL·LÈRGIA POÈTICA / Per a Aramburu la seva novel·la no és una revenja. Sovint ha expressat la seva conflictiva relació amb la poesia, que va practicar en el passat. El seu principal retret és que en el gènere no hi cap l'humor. Però que respirin fondo els poetes, tampoc accepta que això sigui un roman à clef, encara que alguns membres del jurat van assegurar que és inevitable llegir-lo buscant paral·lelismes. «Sovint, el meu humor es mostra una mica cruel, però tinc un límit estricte, mai m'he rigut de la desgràcia aliena». També constata que sol utilitzar l'arma de l'humor quan la seva situació personal empitjora: «És una manera de no sucumbir al fanatisme».

I per a aquells que no valorin prou la paròdia, Aramburu va recordar que en totes les seves novel·les sempre hi ha una escena en un cementiri -«no tinc ni idea de per què ho faig»- i sol establir un diàleg amb alguna obra contemporània o clàssica. En aquest cas es tracta d'El lazarillo, tot un revulsiu per a la trista falta d'humor.