l'acte centraL de la setmana bcnegra

BCN es rendeix al 'germà gran' de Vázquez Montalbán

L'escriptor recorda l'«amistat siciliana» que els unia

Andrea Camilleri rep el premi Pepe Carvalho de novel·la negra

L’escriptor Andrea Camilleri visita Barcelona per recollir el IX Premi Pepe Carvalho. / MÒNICA TUDELA

3
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS / Barcelona

Andrea Camilleri, amb 88 anys i la vista velada, fa molts anys que no viatja. Però quan a l'escriptor sicilià, pare de l'inspector Salvo Montalbano, li va arribar la invitació de BCNegra per rebre el premi Pepe Carvalho, va fer una excepció. «A Barcelona, sí que vinc. A Barcelona, sí que torno», va dir ahir al Saló de Cent. Per l'«amistat i l'afecte» que ha rebut en aquesta ciutat, on no tornava des de l'any 2001, i per recordar una relació que es va truncar el 2003, quan va morir a Bangkok Manuel Vázquez Montalbán, el «còmplice» amb qui l'unia una «amistat siciliana», el «germà petit» a qui ahir va recordar amb llàgrimes als ulls.

En la seva novena edició, el festival de novel·la negra que homenatja Vázquez Montalbán amb el premi Carvalho, i que va néixer d'una trobada europea que va recordar l'escriptor el 2005, ha rendit homenatge finalment al vell novel·lista que va batejar el seu gran personatge, Salvo Montalbano, com un gest amb els seu col·lega barceloní. El cercle es tanca. I el que té d'especial l'ocasió es notava ahir en l'ambient, i en els tres salons amb pantalles gegants que va haver d'habilitar l'ajuntament.

REPÀS D'UNA AMISTAT / Camilleri va voler dedicar les seves paraules al seu amic barceloní, de qui va començar recordant que la seva cara havia canviat cada vegada que es trobaven «però sempre tenia el mateix somriure». Als anys 80, quan no se li havia ni acudit escriure una novel·la de gènere, va descobrir a Asesinato en el Comité Central el seu «ideal de novel·la negra», aquella en què l'ambient és tan important com la intriga. I el 1993 la lectura d'El pianista li va suggerir una solució per evitar que la seva novel·la L'òpera de Vigàta fos «la més avorrida que s'havia escrit mai». Un mes després va abordar la seva primera novel·la negra, La forma de l'aigua. «Espontàniament li vaig donar les gràcies creant el meu comissari Montalbano», explicava ahir a la nit.

Però encara no es coneixien. Fins que el 1998 el secretari general del PCI, Massimo d'Alema, els va convidar a tots dos a Mòdena per parlar de la montalbaniana O César o nada a la festa de L'Unità. Això és conegut. No ho és tant el que ahir va afegir: «D'Alema estava convençut que la novel·la era una metàfora del PCI. Cosa que estava molt lluny de les intencions de Manolo. Però ell li seguia el joc irònicament i jo li vaig fer de comparsa. Ens vam fer còmplices immediatament. I allà va néixer una amistat a la siciliana, aquella en què t'entens només picant l'ullet». «Era difícil que passés, ell era 14 anys més jove que jo, però tenia més experiència que jo en algunes coses, i jo més que ell en altres, així que podríem confessar-nos els nostres dubtes i les nostres pors i compartir-ho». Fins i tot van arribar a plantejar-se escriure una novel·la a quatre mans.

UN DIA FOSC / La veu d'Andrea Camilleri es va trencar al final del seu discurs, quan va recordar el «matí trist» que va saber que el seu amic havia mort a Bangkok. Així va acabar, ahir, la seva intervenció, amb un mocador a la mà: «Era un dia lluminós, a Roma, però de sobte tot es va enfosquir. Em vaig tancar al meu estudi i em vaig posar a plorar com es plora la mort d'un germà petit. És injust, que mori abans un germà petit. Però dues hores després va arribar un paquet. Era el seu últim llibre publicat a Itàlia. El títol, Happy End. El subtítol, Pero la historia no acaba aquí... Missatge rebut».

Notícies relacionades

Vegeu el vídeo d'aquesta informació amb el mòbil

o a e-periodico.cat