Anar al contingut

ENTREVISTA AMB LA DIRECTORA DE CINE

Neus Ballús: «El que m'inspira és anar en bus i escoltar la gent»

PER NÚRIA NAVARRO

Va fer el màster de Documental de Creació de la UPF i el seu avi patern, Jaume Ballús, va protagonitzar el primer dels seus cinc curts, ‘L’avi de la càmera’ (2005). A la seva època universitària, va treballar com a presentadora d’informatius a City TV i 8TV. L’experiència, diu, li ha servit per perdre la por a les entrevistes. També es va guanyar la vida com a muntadora per a altres realitzadors. El seu nou projecte tornarà a partir de la realitat per anar més enllà en les estratègies de ficció: dues noies catalanes en un poble turístic del Senegal. «Sempre m’ha inquietat la incapacitat d’establir relacions igualitàries quan viatgem als països pobres», subratlla. Aquesta nit té molts punts per endur-se a casa algun Gaudí –opta a cinc– per ‘La Plaga’, un ‘western’ contemporani que va estrenar a Berlín i que recull nominacions a cabassos. És jove, honesta i amb una mirada ètica sobre el món on viu. 

Durant mesos Neus Ballús es va plantar amb la seva càmera de fotos a Gallecs, un nucli rural de Mollet, entre l'autopista i els sembrats, i va anar  familiaritzant-se amb les vides de cinc veïns (una àvia, un pagès, un jornaler moldau, una cuidadora filipina i una prostituta de carretera). Es va guanyar la seva confiança i va rodar 90 hores de pel·lícula que es van convertir en els 85 minuts de La Plaga, un western del Vallès. La pel·lícula, que  es va estrenar a Berlín i acaba d'obtenir el Premi Sant Jordi a la millor opera prima, és favorita aquesta nit als Gaudí -competeix en cinc categories- i diumenge que ve concursarà als Goya. Que l'honestedat tingui premi és esperançador.

-Està al centre d'un remolí de reconeixement. ¿Ja es pessiga?

 

-Interiorment sento: «Ho hem aconseguit, malgrat que tothom deia que era una bogeria començar una pel·lícula just a l'inici de la crisi».

-No va fer cas dels apocalíptics i va acabar estrenant al Festival de Berlín.

-¡Berlín ha sigut el més espectacular! Havíem acabat un procés esgotador de quatre anys i mig, amb un equip molt petit i un pressupost gairebé inexistent: 300.000 euros.

-Una pel·lícula espanyola mitjana ronda els dos milions.

-Ja ho veu. Després vam fer un muntatge de tres mesos i el primer tall em va semblar horrible. No era la pel·lícula que havia pensat. Vaig revisar les 90 hores perquè sabia que hi havia moments bons. Vaig tornar a muntar. Va ser un esforç físic i mental bestial. I d'allà vam anar a  Berlín, a projectar la pel·li  a la pantalla més gran d'Alemanya, amb tots els protagonistes i les famílies.

-Una experiència.

-Una catarsi. Wim Wenders ens va rebre a l'Acadèmia del Cine Europeu. Durant la meva època universitària Wenders em flipava, sobretot les seves primeres pel·lícules de personatges errants enmig del paisatge. Per a La Plaga vaig veure bastants westerns seus. Així que li puc dir com l'admirava, malgrat que l'home no és gaire comunicatiu, per dir-ho així. Allà també hi havia tots els programadors de tots els festivals del món, i això va fer que molta gent la veiés i comencés a defensar-la en diferents països.

-És un encreuament de ficció i documental.Una mirada diferent.

-El cine sol convertir les persones en personatges. I a mi m'interessa que el procés per al rodatge em serveixi com un aprenentatge vital. No volia arribar a Gallecs i vampiritzar-los, sinó que fos un intercanvi. Compartir temps amb gent tan diferent de tu és molt enriquidor. Vaig passar moltes estones amb la iaia Maria [Ros]; em vaig fer una especialista en els cultius de la zona, vaig veure com funcionava la lluita grecoromana...

-Hi ha qui la compara amb Pasolini, atenta a l'aspecte ètic .

-Quan veus per primera vegada imatges que has filmat resulta molt sorprenent, perquè és un univers que has imaginat i que has fet realitat. Però això és perillós, perquè l'objectiu és transmetre alguna cosa que afavoreixi un coneixement més gran dels altres. El principal de La Plaga era el compromís amb els protagonistes. Ells em van donar la seva ànima i havien de percebre que havia valgut la pena. Jo crec en l'ésser humà i que el que val la pena està en les petites coses.

-¿Aquest és el cinema que  li agrada veure?

-Jo disfruto molt més veient pel·lícules que no pas fent-les. És entrar en un estat semihipnòtic, molt semblant als somnis. Però també és perillós buscar referents del cine per al mateix cine. Així que el que m'inspira més és viatjar en bus i escoltar la gent que explica coses, i entendre què els passa.

-Per entendre-la a vostè, ¿què s'ha de  saber?

 

-El paisatge de la meva infància és semblant al de la pel·lícula. La família de la meva mare eren immigrants aragonesos que es van establir a Mollet als anys 60, en el moment de l'explosió demogràfica. Van arribar en un carro des d'un poble de Terol sense res. I la família del meu pare eren pagesos de la zona de Granollers i les Franqueses. Al final, la pel·lícula és una barreja d'aquests  dos mons.

-Ara ha passat a un altre món...

 

-Sóc la primera de la família que ha pogut estudiar a la universitat. Per això sento que faig una cosa que no només és meva, sinó de tota la gent que m'ha precedit. Són els que m'han impulsat i em configuren. Jo em sento hereva de treballadors, de dones que no han pogut estudiar. Precisament per ells i elles no em sento sola.

 

-¿Va tenir un clima estimulant?

 

-Els meus pares sempre han tingut inquietuds artístiques, però no van poder explorar-les. La meva mare volia pintar i el meu pare, que és un coco en electrònica, tenia sensibilitat i es va dedicar a temes de botànica molt elaborats. Jo vaig viure aquest clima, encara que quan vaig decidir que volia estudiar Comunicació Audiovisual els va semblar una autèntica bogeria.

-Ho tenia molt clar.

-Tampoc és que pensés ser directora de cine. Només sabia que m'interessaven un munt de coses i que era bo aprendre un llenguatge. El cine, com qualsevol expressió artística que beu de la realitat, permet accedir a mons que no hauries imaginat. La curiositat va ser el gran motor.

-O sigui, no era de les que empipen amb la camareta en les reunions familiars.

 

-¡Ni era superculta, en absolut! A l'institut vaig estar en un grup de teatre i vam muntar una companyia, Ni Sucre ni Farina. Durant quatre anys no vam parar de treballar, però jo sempre feia d'actriu. I durant els meus anys d'universitat em vaig guanyar uns diners fent de presentadora d'informatius a City TV i a 8TV. Gràcies a això, ara no em poso nerviosa a les entrevistes. Però en periodisme tenia la sensació d'arribar a un lloc i aconseguir qualsevol cosa ràpidament. I a mi m'agrada la cocció lenta.

 

-¿Reconeix algun mestre?

-A la universitat, Ricardo Iscar em va transmetre la passió per filmar la realitat. I durant el màster va ser molt important Joaquim Jordà, per la seva mirada ètica i el seu esperit rebel.

-¿I fora de les aules?

-Les meves directores predilectes són l'argentina Lucrecia Martel i la francesa Claire Denis.

-Dones. ¿Diria que hi ha una òptica femenina en el que fa?

-Diria que sí. Abans no n'era tan conscient, però noto que els homes tendeixen a fer històries més grandiloqüents, amb grans trames. No conec dones que facin thrillers, per exemple. Crec que falten històries explicades per dones. En aquest últim any, que he viatjat molt anant a festivals, la sensació és que comença a haver-hi paritat en els curts i els documentals, però quan passes al llargmetratge hi ha un sostre de vidre.

-A la directora de llargs se li complica la vida... ¿personal?

 

-Sí. I no sé com es resol. Durant aquest últim any no he trobat dones que viatgin per festivals defensant les seves pel·lícules, ni tan sols opere prime. En la majoria de competicions internacionals estava sola. Tenir fills just en l'edat en què podries començar a fer algun projecte més gran és un problema. ¿Com t'ho fas?

 

-¿La preocupa?

-Em preocupa moltíssim. Jo tinc la inquietud de tenir una vida personal més enllà del cine, però la meva passió és seguir i experimentar. No vull trobar-me en l'obligació d'haver de triar. Tinc la immensa sort de compartir la meva vida amb l'autor del guió de La Plaga, Pau Subirós, amb qui he fundat la productora El Kinògraf. Fem una vida familiar i professional molt barrejada. I estic convençuda que part de l'èxit de La Plaga i que una dona com jo hagi pogut fer un llargmetratge és que hi ha hagut un home com el Pau que ha tingut una altra visió i ha dit: «Endavant».

-¿El seu cas és el símptoma que alguna cosa canvia, d'una nova fornada?

 

-Fa temps que les escoles de cine funcionen i donen fruits. Cadascuna va una mica a la seva, però tinc la sensació de petita comunitat. Quan no sabem com enfocar una cosa, consultem gent que està fent el mateix. Isaki Lacuesta i la seva companya, Isa, ens han ajudat lleginy el guió, per exemple, i també assessorant-nos sobre el vestuari.

-¿És una directora tranquil·la?

-Sé el que vull, però tinc un esperit de control molt gran, de molt ordre, i als rodatges això no és possible. Així que pateixo bastant.

 

-No ho sembla.

-És que sóc molt perseverant. Si una cosa no surt, sé que sortirà. No sóc mandrosa en absolut i la curiositat no em deixa parar.

0 Comentaris
cargando