CRÒNICA

Més enllà de la Cançó: el rock

Loquillo i Jordi Bianciotto disseccionen 'L'altra música'

Jordi Bianciotto i Loquillo, ahir, a l’escenari del Teatre Romea.

Jordi Bianciotto i Loquillo, ahir, a l’escenari del Teatre Romea. / FERRAN SENDRA

1
Es llegeix en minuts
NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

El temps. Sempre observant. Set rellotges pengen de l'escenari del Romea. Al mig, dues butaques. Però ahir no hi era Montserrat Carulla, que s'acomiada del teatre amb l'obra Iaia!. Sinó Loquillo, que per cert va demanar que li permetin «deixar de clavar la bronca» i que altres agafin el relleu. Conduït amb encert pel periodista musical i crític d'EL PERIÓDICO Jordi Bianciotto, el rocker va analitzar els últims 50 anys de la música feta a Catalunya.

El títol de la trobada: L'altra música catalana. La que no està en l'oficialitat, no té el suport del poder, del mercat, de la moda, va aclarir Bianciotto. «Has sobreviscut a la Cançó, a la movida madrilenya, a l'eufòria de les contractacions de les festes majors, al rock català i al boom de l'indie i el folk. Així que l'altra música catalana ¡ets tu!», li va deixar anar en un determinat moment el periodista a aquest músic considerat la personificació mateixa del rock&roll.

Un estil que és urgent reinventar-se «per tornar a les casernes d'hivern». «Ramoncín va dir una frase molt bona: 'El rock surt sempre en els moments que fa falta'. És important no oblidar-se de cridar, de cabrejar», va afirmar José María Sanz (El Loco).

Notícies relacionades

El músic va recordar amb enyorança quan «a Barcelona passava tot. El que després va ser la movida madrilenya va néixer aquí». I es va preguntar com va permetre deixar de ser l'epicentre.

«Si un segell hagués tingut Serrat, Loquillo, Mónica Naranjo, Sergio Dalma, Estopa i Love of Lesbian, tindria el 70% del mercat». I més lamentacions: «Es va comparar la Cançó amb el rock, i no tenien res a veure. El rock català es va manipular. A alguns els hauria agradat que estiguéssim al concert del Sant Jordi». Al 85, va afegir, es podia haver fet una cosa molt senzilla. «Totes les músiques, en eusquera, gallec, català i castellà, haurien d'haver sonat a les ràdios. Moltes generacions s'haurien acostumat a entendre-ho tot. No es va fer. I va ser un error de l'hòstia».