Benvingut Mr. Hòbbit...

«Ja era hora. Feia molts anys que vèiem ferros i obres. Estem encantats», elogiava una parella madura, veïns del Putxet, a les portes del flamant Balmes Multicines que ahir va omplir les seves 12 sales al preu promocional d'un euro. Els assistents van elogiar el confort i la tecnologia de l'equipament. Així mateix va agradar l'elegant decoració, amb els plafons escultòrics que antigament van lluir a les parets del Regio Palace i el Novedades. Però hi va haver divergències en l'aposta per un cine comercial en versió original subtitulada per la qual ha optat el Grup Balañá per al seu novè cine a Barcelona. Un fet diferencial respecte a les seves altres vuit sales.

No tots congenien amb la idea de veure el Hòbbit i companyia parlant en anglès. Lost in translation, al·leguen els detractors. «A la nostra edat, ja no aprendrem anglès i es perden coses amb els subtítols. Vindrem només a veure les pel·lícules espanyoles», raonava el senyor Francisco, que va llançar una proposta salomònica: «Haurien de fer una meitat doblada i l'altra meitat en V.O.».

Es van veure en la jornada inaugural molts joves i adults de totes les edats d'opinions contrastades. «Jo estava buscant un cine com aquest, amb oferta en versió original», explicava una noia d'uns vint anys. El seu fidel acompanyant, no obstant, rondinava: «Jo prefereixo les pel·lícules doblades, he vingut només per ella».

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

Un grup d'adolescents li va sumar valor educatiu a la iniciativa del V.O. La mateixa que, traslladada a la petita pantalla, ha fet que els habitants dels països nòrdics (on no es doblen les pel·lícules anglosaxones ni a la televisió) dominin a la perfecció la llengua de Shakespeare. «És una manera d'aprendre anglès», coincidien els púbers catalans.

A la senyora Anna Maria, octogenària veïna del Tibidabo, la va superar la nostàlgia. «Durant anys vaig estar esperant que s'obrís en aquest recinte l'auditori del músic Joan Manén, però va arribar una crisi com aquesta i es va frustrar el projecte. Ara m'hauria agradat que aquests cines programessin més a l'estil de les meravelloses pel·lícules del desaparegut Alexandra. Pel·lícules molt humanes que arribaven al cor; que apel·laven a la part noble de l'home i de la vida. ¡Felicitats i moltes gràcies, Alexandra!».