Marsé teatral

Tal com ho van explicar estaven condemnats a trobar-se Oriol Broggi i La Perla 29, Juan Marsé, Pau Miró, Jaume Sisa i Lluís Pasqual i el Teatre Lliure. Units per dos escenaris -el barri de Gràcia i el que va ser la cooperativa La Lleialtat i avui és el Lliure- aquest grup heterogeni que no ho és tant estrenarà dimecres que ve Adiós a la infancia, una aventi de Marsé. És la primera experiència teatral teixida a partir de les novel·les del premi Cervantes del 2008, cartògraf del mapa barceloní dels vençuts en la postguerra. Les novel·les de Marse sí que han arribat al cine amb Vicente Aranda com a director més habitual.

Pasqual va fer el primer pas al demanar-li a Broggi un projecte. Aquest es va posar en marxa i va contactar amb un ídol de la seva joventut, Jaume Sisa. El record d'Antaviana i Nit de Sant Joan el van portar a la idea de fer un «musical» d'aquell estil. Per aquest camí van arribar fins a Marsé, a la idea de recrear una època i un barri. L'escriptor barceloní era una pista inevitable; en la seva joventut havia assistit als balls dominicals amb orquestra de La Lleialtat. Marsé hi va donar el vistiplau. «Els vaig dir, com als pel·liculers, que respectessin la meva obra fins a cert punt. Ni situació ni personatges i sí el seu esperit. Que la giressin com si es tractés d'un mitjó perquè semblés el mateix», va explicar ahir l'escriptor en la presentació de l'espectacle. No solament ho va aprovar, ha tingut una part activa en els assajos i fa el paper de narrador, amb la seva veu en off, a l'inici del muntatge.

CINC NOVEL·LES / El següent a entrar en acció va ser Pau Miró, el dramaturg que es va submergir en l'univers narratiu per aixecar el que Broggi va definir ahir com «un remix, no una adaptació, amb un refregit que s'acostés molt al món de Marsé». L'editor Andreu Jaume va suggerir vuit novel·les on bussejar, de les quals al final n'han quedat cinc en la dramatúrgia (Caligrafía de los sueños, Si te dicen que caí, El embrujo de Shanghái, Un día volveré i Rabos de lagartija) amb un breu record al Pijoaparte, d'Últimas tardes con Teresa.

«Ens hem inventat una aventi nova amb una sala de ball com a excusa i alguns personatges, fantasmes i eixos recurrents de les seves novel·les», va dir Broggi, que els va detallar en el pas a l'adolescència d'un nen (àlter ego del mateix Marsé i les seves tardes de diumenge amb els amics), la figura del pare absent, els vençuts de la guerra i una època de misèria contrastada amb l'alegria pròpia de la infància i adolescència. El nen és Oriol Guinart, potser l'actor català més camaleònic. Tan aviat interpreta un rol femení com un adolescent. L'acompanyen la debutant Mar del Hoyo, amb carrera en el cine i la tele, Xicu Masó, Jordi Figueras, Alícia Pérez i Xavier Ricart en l'elenc estrictament interpretatiu.

SISA I L'ORQUESTRA / Sisa, per la seva part, lidera un grup en què Jordi Oriol toca clarinet i saxo i també actua. El mateix fan Marc Serra (guitarra) i Carles Pedragosa (acordió i piano). Tots formen l'orquestrina Sensació que rebrà el públic amb temes de l'època, abans que la veu de Marsé obri el teló amb la història del jove Ringo.

De les 15 cançons que esquitxen les escenes, «set o vuit són meves, i n'hi ha una de nova al final», va comentar Sisa. El cantant se sent molt identificat amb Marsé, «amb els ingredients d'intemporalitat i irrealitat d'una aventi», va dir. «Les meves cançons són posteriors però connecten amb el seu món. Jo mateix vaig practicar això d'explicar aventis. Ens ajuntàvem quatre o cinc en un portal per explicar històries. Els tebeos, el cine i la vida ens il·lustraven; també la ràdio». En el seu cas, amb el barri del Poble-sec com a escenari. Sisa va recordar que va conèixer Marsé quan aquest va traduir al castellà els diàlegs de Nit de Sant Joan, «i Gil de Biedma, les cançons».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En aquell moment es va produir l'anècdota del dia. Marsé va rememorar l'estrena a Madrid de la versió del musical, «al qual va assistir a primera fila aquell autor castellà tan trist». No trobava el seu nom i, ràpidament, Pasqual va encertar a la primera com a apuntador: «Buero Vallejo».

Va tenir més fresca la memòria quan se li va preguntar sobre la música i la festa dels diumenges a la tarda a La Lleialtat. «Jo no ballava gaire, perquè no en sabia, i no tenia èxit. Em passava el temps al balcó, fent-me l'interessant, inútilment, o fumant un cigarret», va recordar. «L'orquestra tocava tangos i valsos, en què jo fracassava. Amb els lents sí que podia dissimular. ¿Tangos? Ni parlar-ne».