«Jo faig humor amb la bilis. O poesia negra»

El creador hispanoargentí (Buenos Aires, 1964), un dels enfants terribles del teatre europeu, dispara avui la seva nova bala al Temporada Alta (Teatre de Salt, 21.00 h). És Daisy, amb Gonzalo Cunill i Juan Loriente.

-¿Qui és Daisy i què ha volgut transmetre en aquest nou muntatge?

-És un retorn a un teatre de text on la literatura té un pes potser excessiu, a diferència d'altres obres meves. Com sempre, vaig anar escrivint mentre treballava amb els actors, només que aquest cop se me'n va anar la mà, hauria estat millor que l'ordinador s'hagués quedat sense bateria, que tallessin la llum al meu poble, no ho sé…  L'obra té bastant de ciència-ficció i alhora és plena de referències a la quotidianitat. Com que la realitat a cops és immenjable, s'ha de ficcionar i volar amb la imaginació perquè viure tingui interès.

-Els animals tornen a ser protagonistes. ¿Quin sentit tenen els escarabats, que s'estenen com una pesta negra? Apareixen també gossos, una tortuga...

-Els animals són protagonistes per a qui es fixa només en ells. Per a mi són altres éssers vius que ens acompanyen. Cargols i tortugues són lents, porten una cuirassa, una protecció mòbil… i tenen misteri. Els escarabats són els animalons amb més mala premsa del món, ningú se'ls estima i ells estimen la foscor. S'ha d'entendre el meu zoològic com a matèria, matèria que un artista utilitza per crear la seva obra, per trobar una poètica particular.

-Amb aquest bestiari, a Barcelona potser li tornaran a prohibir l'obra (com va passar amb Accidens. Matar para comer). ¿Té previst presentar-la a la ciutat?

-Els animals a la meva obra no ho passen malament. En canvi veig molts actors que ho passen molt malament quan han de fer obres horribles o al servei de directors tirànics, i el pitjor: al servei d'idees estúpides o condemnats a fer un teatre anacrònic i obsolet. Haurien de prohibir aquestes coses, no l'ús d'animals.

-En aquest muntatge es multipliquen les imprecacions. ¿Els temps que corren han augmentat la seva ràbia? ¿Què o qui n'hi causa més?

-És ingènua la ràbia al teatre. La ràbia que s'expressa com a ràbia. Jo faig humor amb la bilis. O poesia negra. Quan em pregunta per les causes puntuals del descontentament… ¡són tantes i variades al llarg de la nostra vida! De què serveix que li parli d'una guerra, si ja n'hem viscut moltes i ens en esperen moltes més. De què serveix que li parli d'una decepció política, si n'hem viscut tantes i més que ens en queden per viure. Val més tractar el descontentament com a inherent al fet de viure. Prefereixo bastir una filosofia del descontentament més que citar el que tothom sap pel telenotícies.

-Una de les seves crítiques és que internet està matant el llenguat-

ge ¿Què en pensa de les xarxes socials?

-Si el que les fa servir, utilitza al seu torn el cervell, ¡encara millor! Però no és comú. Generalment les xarxes socials són velocitat que conté velocitat. Aquesta velocitat transporta buit, la clofolla de nou sense res a dins. Sóc partidari de la slow-tecnology, m'ho acabo d'inventar.

-També critica l'esquí nàutic. ¿Per què i contra què més càrrega?

-Vaig agafar l'esquí nàutic com un exemple d'una de les tantes coses que fem sense pensar gaire per què, i com veiem les coses tots d'una mateixa manera. És una conducta infantil que m'obligo a traslladar a les meves obres: quan algú diu blanc, jo he de dir negre. Si un diu horrorós, jo he de dir que és bonic. És perillós que tots pensem bé.

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

-¿El caos i la contradicció són la seva manera d'expressar la rebel·lia contra el que està establert?

-Daisy és molt ordenada, no la veig caòtica. La contradicció sí que viatja en la peça. Sóc un defensor de la vida i la vida, si li sóc sincer, no m'agrada. És la contradicció central de la meva feina. Viure feliç i en el fons estar fotut perquè, si hagués pogut escollir, jo hauria escollit no-ser.