Arctic Monkeys: «Volem creure que no deixem de progressar»

Amb cada nou disc, Arctic Monkeys semblen fer un petit pas més en el seu pop-rock tens, precoçment madur i amb lletres cuidades. Amb Humbug (2009) van sortir del cercle indie-pop per navegar en les aigües grumolloses d'un rock més americà que no pas britànic. AM (2013), el seu nou disc, els mostra més pop que en molt temps, però també especialment oberts de mires, afegint-hi la influència del hip-hop i el R&B. Parlem amb el seu guitarrista principal, Jamie Cook, amb motiu de la seva actuació d'avui al Pavelló Olímpic de Badalona (20.00 hores, The Strypes de teloners).

-La veritat és que en aquest AM sonen més segurs de vostès mateixos que mai. Fan servir menys elements i l'encerten sempre. 

-Sí, realment és així. Hem guanyat molta seguretat a l'estudi. Pel que fa al tema del minimalisme, he de dir que és cert que al disc hi ha un munt d'espai. Jo suposo que això és bo, saber aprofitar pocs elements, depurar el so.

-El disc sembla una combinació de totes les seves èpoques com a grup: hi ha el rock stoner dels seus discos recents, però també hi ha molta melodia, cosa que pot recordar els seus començaments.

-Sí, és possible que hi hagi una mica d'això. Amb l'anterior disc, potser no vam treballar gaire la melodia, però aquí hi és molt present. També vull creure que no deixem de progressar en alguna direcció.

-Aquí és on entraria la nova influència del R&B i el hip-hop.  

-Des de fa temps, és música que escoltem, però potser només ara es nota. Ens en vam adonar amb R U mini? -cançó publicada entre Suck it and see (2011) i AM com a single per entretenir l'espera- que aquí hi havia un camí per explorar. M'encanten els sons de guitarra que fem servir en aquella cançó.

-¿Quina classe d'artistes de música negra escolten?

-De tot. Coses dels 70 i hip hop modern. També dels anys 60, no et pensis. Escoltem tanta música que no l'hi sabria dir.

-¿Podia predir al principi de la seva carrera que tocarien, no ho sé, al Madison Square Garden? (On tornaran l'any que ve amb Deerhunter).

-No, en absolut. Quan vam començar només teníem 19 anys i aleshores no ens podíem ni imaginar on acabaríem. Ni tan sols sabíem realment on seríem l'endemà.

-A l'MSG van tocar amb Black Keys, un altre grup blanc influït per la música negra. ¿En van aprendre alguna cosa? 

-Òbviament, la seva visió del blues és inspiradora. Vam ser els seus teloners durant dos mesos i alguna cosa ens en devia quedar. Va ser una gran experiència; mai havíem vist estadis tan grans.

-Hi ha molt falset al nou àlbum, ¿oi? Per exemple, aquells grans cors a R U mini?

-¡Sí, és la primera vegada que fem servir cors! Ens venia de gust experimentar-hi. La idea era, sobretot, fer una cosa semblant a Destiny's Child. I va anar bé. Ho havíem intentat abans, però no havia anat bé.

-Arabella sembla molt influïda per Black Sabbath.

-Sí, en particular War pigs. Ho sé… Sempre hem sigut fans de Black Sabbath. Tot el rock dels 70 ens ha marcat moltíssim.

-¿Està particularment orgullós d'alguna de les seves parts de guitarra?

-En general, estic orgullós de com sona tot el disc. Les parts de guitarra sonen diferents de com ho fan normalment. Com que hi havia tant espai, havien de sonar perfectes, no hi havia manera de dissimular-les. Vaig haver de concentrar-me tant com vaig poder.

SEnDI wanna be yours és de les que més ha agradat al públic. ¿Com va sorgir la idea d'adaptar aquest poema de John Cooper Clarke?

-Tots en som grans fans. I aquest és dels nostres favorits. També és una de les cançons que més m'agraden; crec que destaca.

-¿I cap on progressaran ara? ¿Alguna idea?

-No ho sé encara. L'àlbum acaba de sortir i, en realitat, ni tan sols hem començat a pensar en el següent. Potser després dels concerts farem vacances. No n'hem fet gaires durant els últims anys. Tampoc és que ens hi afanyem, però sense saber com, hem encadenat un disc darrere l'altre. Per sort, ens agrada molt el que fem.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-¿Llavors, el seu segell no els ha donat mai pressa per treure discos? El ritme del món pop ara és tan accelerat… El que abans era un mes ara sembla un any. Tot es torna antic de seguida.

-No, no hem patit cap pressió per part seva. Ens deixen fer al nostre aire. Són bona gent.