Arcade Fire al Carib

En l'era de la reflexió ja no actuem moguts per l'impuls individual sinó condicionats pels acords socials i, a diferència d'una pretèrita era de la passió, el càlcul i la prevenció s'imposen al sentit de l'aventura. Una cosa així li va rondar pel cap a Win Butler, cantant, guitarrista i compositor d'Arcade Fire, després de llegir l'assaig L'època present (1846), de Kierkegaard, i trobar en les seves reflexions la motivació i la gasolina teòrica del nou disc del grup. Sí, pot sonar una mica pretensiós, però, ¡estem parlant d'Arcade Fire!

La seva quarta obra, Reflektor, surt aquesta setmana a la venda encara que, seguint el signe dels temps, ja fa uns dies que s'ha filtrat a la xarxa en streaming (difosa pels mateixos músics al comprovar que en circulava una versió piratejada de pitjor qualitat sonora). I en el seu extens contingut, hora i quart de música distribuïda en dos compactes, s'obre pas una nova versió d'Arcade Fire: una mica més calenta i, sens dubte, ballable; més terrenal, exploradora i, també, tercermundista i sexi. Encara que, quan hi ha risc, també hi pot haver relliscades.

Dues claus. Primera: el disc està produït pel seu habitual còmplice, Markus Dravs, en aliança amb James Murphy, el que va ser cervell de  LCD Soundsystem, que injecta aquí i allà ocurrències electròniques i ritmes dance. Segona: la mirada al sud, expressada en les cadències tropicals de diverses cançons, part del descobriment de la música d'Haití, país originari dels pares de Régine Chassagne, arran d'un viatge en què es va acompanyar de Butler, el seu marit. El gènere popular rara, d'arrel africana, s'intueix en algunes cançons, així com la veïna música jamaicana (derivada cap al dub i, atenció, no lluny del reggaeton en l'esbojarrada i discutible Flashbulb eyes). A tot això hi sumem que una altra influència del disc, aquesta més conceptual que musical, és la pel·lícula Orfeo negro (1959), del francès Marcel Camus, ambientada en el carnaval de Rio (i dotada d'una iniciàtica banda sonora de bossa nova).

Funk amb Bowie

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Total, que Reflektor se suma al corrent de l'altermundialisme pop i, encara que en certs moments puguem pensar que el canari El Guincho ja va arribar a aquestes conclusions abans i millor, l'operació permet a Arcade Fire refrescar el seu discurs i matisar (una mica) la seva tendència natural a l'èpica. Tenim, com a far, la peça Reflektor, set minuts i mig de funk enrarit i en crescendo que, podem entendre-ho, van encantar a David Bowie, present a través d'un cameo.

També hi ha les sacsejades rítmiques de Here comes the night time, sensuals tot i que amb la inevitable quota histriònica. A la discotequera We exist es passen de retro, Normal person sorprèn amb el seu descarat tacte glam i Porno introdueix una intranquil·la trama ciberpop. I Joan of Arc, amb la seva arrencada frenètica, i la llarga i extasiada Supersymmetry ens recorden que, més enllà de l'excursió exòtica, aquest segueix sent un disc d'Arcade Fire; ostentós i incontingut. Per al gaudi, potser, de Kierkegaard.