Sergi Pàmies: "Sóc fill d'una tragèdia absurda i fratricida"

Sergi Pàmies (París, 1960) torna a esprémer un vitamínic suc a la brevetat del conte. A Cançons d'amor i de pluja (Quaderns Crema) l'autor de Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) torna a trenar, en 26 relats, temes com l'amor i el pas del temps amb l'autobiografia que ja va temptejar a La bicicleta estàtica (2010) amb la mort del seu pare, el líder del PSUC Gregorio López Raimundo. Ara acomiada la seva mare, l'escriptora i política Teresa Pàmies.

-¿Plovia quan es va enamorar? Escriu que l'amor dura més si plou.

-Feia bon temps. L'amor al llibre sorgeix per aquest descobriment científic que limita l'amor a unes reaccions químiques. Però això no justifica ni explica tot el que fem per amor. Jugo amb els tòpics, l'amor a primer vista, la pluja... L'amor, el que més marca les nostres vides, comença com una gran ficció i acaba de forma extremadament realista.

-És a dir, de la pirotècnia inicial de la passió al desencant per la rutina. 

-Sí. Reivindico la resistència quan l'amor es converteix en rutina. Després de la primera efervescència, la manera més intensa de demostrar a algú que l'estimes és el teu comportament durant el període de rutina i en el moment de deixar-ho.

-Sembla creure que el final de l'amor respon a un desgast progressiu. 

-Sí. Recordem el moment en què ens enamorem però no està ben vist dir que el 18 de juliol a la tarda, a la cua d'Ikea, vaig decidir que aquella persona deixava d'interessar-me. És un instant, i té el mateix sentit que el de l'enamorament, cap. Una parella dina: en el primer plat estan enamorats, passa alguna cosa, no sabem què, i en el segon ja no ho estan.

-La seva mare hi és molt present. Per com va ser de lluitadora però sobretot pels estralls de la vellesa i la seva mort. 

-Em preocupa veure la decadència de persones prou conscients per adonar-se de la seva agonia. És una tortura. Tu intentes pal·liar-ho amb companyia i atenció però no pots evitar que la persona s'adoni que és un llast i noti el procés de descomposició intel·lectual i aquell grau de dependència que li treu sentit al que ha viscut i ha estat. La meva mare va haver de deixar d'escriure gairebé dos anys abans de morir.

-El nínxol és un homenatge al seu oncle Alberto. La seva mort, a l'inici de la guerra, en un control anarquista, va influir en el compromís del seu pare i l'altre oncle, supervivent dels nazis. 

-És l'episodi més important de la història de la família. Va marcar de manera brutal la vida del meu pare i el meu oncle. Jo sóc fill d'allò, i els meus fills també. Som fills d'una tragèdia absurda, i fratricida, perquè el van matar els del seu mateix bàndol. Sense aquest episodi traumàtic els meus pares no s'haurien conegut i jo no hauria nascut. Som fills del destí.

-¿Difícil la seva infantesa, en una família de l'exili on la política, i el Partit Comunista, eren omnipresents? 

-La meva infància va ser excepcional. Haver estat fill de qui sóc i haver tingut una vida tan inusual va ser un privilegi. Però quan en una família hi ha una causa major -la feina, la religió, la política...- tot se supedita a això. La nostra generació, en canvi, ha convertit els seus fills en la causa major i hem creat fills hiperprotegits i hipercuidats. Jo he evitat parlar als meus fills de la història familiar. No sé si és millor o pitjor. Estar tant al damunt seu potser és un altre tipus d'invasió.

- Més autobiografia: el sopar a casa de Paul Auster i Siri Hustvedt. 

-Va ser el 1994, a Nova York. Hi vaig anar amb la meva dona, que era l'editora de Siri Hustvedt i per tant era un sopar de dones amb consorts. No volia explicar-ho perquè pensava que era fer-me el xulo, 'jo he sopat amb Auster', però em moria de ganes. I quan vaig llegir el seu llibre Diari d'hivern i vaig veure que explicava com era casa seva, el seu cotxe, el seu gos, vaig pensar ¿per què no?

-¿Era tan hipocondríac de la tragèdia com es descriu?

-Sí, era molt patidor per coses que no havien passat, fins que tenir els meus fills em va donar motius per patir realment. Va ser com El sopar dels idiotes, en aquest cas, de l'idiota, i l'idiota era jo. És Paul Auster, hi ha glamur en l'ambient, i jo preocupat per si el taxista era un assassí. Ens va voler ensenyar preses de la pel·lícula Smoke, que estava rodant, i jo li vaig dir que no, que havíem de marxar. Indirectament és una història d'amor, demostra que la gent s'enamora fins i tot de paios idiotes. En l'amor a vegades et toca la loteria i has d'estar preparat per arruïnar-te estrepitosament.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-Escriu de gent que plora. ¿Tenim motius per fer-ho? 

-Plorem molt. Hem mimetitzat el plor per les sèries i el cine i l'hem banalitzat. Hem passat d'una contenció repressiva malsana dels nostres pares a un campi qui pugui lacrimogen. Plorem igual perquè s'ha mort el pare que perquè s'ha mort Chanquete.