La frontera entre el poder i la ficció

que la ficció és un instrument més per construir el discurs del poder és una vella màxima dels sociòlegs i teòrics de la cultura de masses a la qual convé tornar de forma freqüent. ¿Com condiciona la nostra visió del món? ¿Com es creen les estructures de l'imaginari col·lectiu? ¿Quin és el paper dels mitjans i de la comunicació política? Són preguntes que es planteja, sense la intenció de donar-hi resposta,George Kaplan, la comèdia política del dramaturg francès Frédéric Sonntag (Nancy, 1978) que estrena avui la Sala Beckett sota la tutela del seu director, Toni Casares.

Casares adverteix de seguida que estem davant d'una obra de «teatre polític, però no de tesi». A partir d'una tècnica narrativa no lineal ni convencional, Sonntag firma una obra «divertida, emocionant i interessant», diu.George Kaplan presenta tres reunions que, en principi, no tenen res a veure.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

D'ACTIVISTES A PODEROSOS / En la primera reunió, un grup d'activistes, sense líder com passa en el moviment 15-M, es reuneixen per iniciar un projecte sobre la deriva del sistema cultural i mediàtic. En la segona, un equip de guionistes treballa un relat sobre l'enfonsament dels valors occidentals. En la tercera, un grup de poderosos, a l'estil del Club Bildelberg, estudia com afrontar una amenaça contra el sistema.

Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús es multipliquen en els tres actes d'una peça amb punt de partida cinematogràfic:Perseguit per la mort, de Hitchcock, i que li serveix a Sonntag per batejar el seu text. El personatge de George Kaplan és l'ham del film, la identitat fictícia inventada per la CIA. «Cary Grant acaba encarnant-lo contra la seva voluntat. Em va fascinar el pas de la pura ficció a la pura realitat. És com el teatre, on un personatge adquireix vida perquè un actor l'interpreta», diu Sonntag, que juga amb l'humor per parlar de política. Com a la pel·lícula, la figura de Kaplan també sobrevola (i no a bord d'una avioneta) en les tres reunions.