Anar al contingut

CRÒNICA

Bikimel i el misteri de 'Farrera'

El CAT va acollir el folk-rock subtil de la trobadora

J. B.
BARCELONA

El segon disc de Bikimel, Farrera can-sons D. O., és una de les bones noves que ens ha portat la nostra escena de la cançó d'autor des que ha començat l'any. Una obra enigmàtica i atrevida, assentada en un territori de folk-rock visionari, amb una posada en escena que no es preveia fàcil. Dimarts, al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), Vicky de Clascà, Bikimel, la va recórrer amb delicadesa, acompanyada per una minuciosa tropa de músics, fins i tot sense arribar a l'elevat llistó col·locat per ella mateixa en la gravació.

El recital va tenir molt de temàtic, ja que les noves cançons, inspirades en la petita localitat pirinenca que la va acollir fa un parell d'anys, van articular el repertori. Des de Farrera, digna d'una Joni Mitchell juvenil, i a través de la cadència bluesy de Llaurant la llera del riu vermell, la inquietant Confessions de Santa Eulàlia (sense, llàstima, el duo amb Roger Mas) i el toc roots, amb lap steel, de Liquen Roig. I amb rescats del seu anterior disc, Stat jònic, com la medievalista La roca del rei.

VEU CONTINGUDA / Era la primera actuació pública de la trobadora de Bellaterra amb el grup complet i és possible que estigués molt pendent que tot aquell delicat equilibri instrumental se sustentés. Va estar continguda, per sota dels seus poders per sacsejar el públic. Al tram final, la mística Sortint del triangle va encallar el repertori, que va remuntar amb les repesques de L'espantaocells i Jònic. I la imatge idíl·lica de Farrera es mantenia inabastable.

0 Comentaris
cargando